Activista pel coneixement lliure i els drets digitals
traducción y pequeña adaptación de un texto original de Aral Balkan (CCBYSA)
Mariana Mazzucato ha publicado un artículo en la revista MIT Technology Review titulado Let ‘s make private data into a public good.
Mejor no hacerlo.
Si bien las críticas de Mariana sobre el capitalismo de vigilancia son acertadas, su propuesta de remedio queda lejos de ser recomendable.
traducció i petita adaptació de text original d’Aral Balkan
Mariana Mazzucato ha publicat un article a la revista MIT Technology Review titulat Let’s make private data into a public good.
Milor no fer-ho.
Si bé les crítiques de Mariana sobre el capitalisme de vigilància són encertades, la seva proposta de remei queda lluny de ser recomanable.
La nostra televisió intel·ligent, el nostre rellotge, els ninos dels nostres fills i el cotxe que conduïm. Tots tenen una cosa en comú: tots treballen per recollir dades -informació personal- nostra, dels nostres amics i de la nostra família.
Tot i que això per si mateix ja podria sonar força estrany, aquest no és el problema real.
La tecnologia moderna funciona acumulant quantitats ingents de dades, sovint dades personals. Això és un fet. No ho podem canviar.
La pregunta important, doncs, és: qui controla les dades que generem, qui n’és el propietari i quins són els mecanismes mitjançant els quals es recull, analitza i transforma tota aquesta informació en serveis i en valor?
Si la resposta fos “jo”, llavors no tindríem cap problema. En un món així, la tecnologia serviria per ajudar els individus amb informació sobre ells mateixos i sobre el món que els envolta, i convertiria aquesta informació en una mena de súper poders útils.
Per desgràcia, no vivim en aquest món.
Avui, la resposta a aquesta pregunta és que corporacions multinacionals com Google i Facebook són propietàries i controlen tant les nostres dades com els sistemes per a obtenir-les, les eines per analitzar-les i per afegir valor a les mateixes.
Shoshana Zuboff de la Harvard Business School denomina aquest estat sociotecnopolític “Capitalisme de vigilància“, en anglès Surveillance Capitalism.
Per comprendre per què el capitalisme de vigilància és tan problemàtic, hem d’entendre abans dos conceptes fonamentals: la naturalesa del jo i la naturalesa de les dades en l’era digital.
Segons Steve Krug, autor de Don’t Make Me Think, qualsevol tecnologia ben dissenyada hauria de jugar el rol d’un assistent, interactuant amb una altra persona. Imagineu que volem recordar alguna cosa per més endavant i duem un telèfon intel·ligent amb nosaltres. La conversa podria anar de la següent manera:
Jo: Assistent, recorda’m això per després.
Telèfon: És clar, senyor, ho he anotat a l’aplicació Notes per a vostè.
Jo: Gràcies.
De fet, amb tecnologies com Siri, avui dia ja podem tenir aquest tipus de converses.
Aquesta és la manera generalitzada de veure la nostra relació amb la tecnologia: com una conversa entre dos actors. En aquest cas, jo i el meu telèfon. Entenem que la “vigilància” es produeix quan un tercer captura la informació que flueix entre dos actors. No hi ha diferència amb el que feia l’Stasi quan espiava converses. No és agradable, però és el que els sistemes de vigilància han fet tota la vida.
Però què passa si aquesta ja no és la naturalesa de la nostra relació amb la tecnologia?
Què passa si, quan escrivim un pensament al telèfon per recordar-lo després, el que estem fent, realment, és expandir la nostra ment, expandir-nos nosaltres mateixos fent servir el mòbil o qualsevol altre dispositiu electrònic.
Es pot dir que avui tots som cíborgs. No és que ens haguem fet implantacions de tecnologia al cos, sinó que hem fet una extensió de les nostres capacitats biològiques fent servir la tecnologia. Som éssers fragmentats: amb parts repartides arreu.
Potser ha arribat el moment d’expandir les fronteres del concepte del jo i incloure-hi les tecnologies on ens expandim.
Si comencem a veure d’aquesta manera la nostra relació amb aquestes tecnologies -no com una conversa “entre actors” sinó com una part intrínseca de nosaltres mateixos- llavors diverses consideracions s’entenen molt millor:
Primer de tot, que aquest vigilància massiva duta a terme per les grans corporacions no significa una captura de senyal, una captura d’un missatge entre dos, sinó una captura d’un mateix. Penseu ara en el litigi entre Apple i l’FBI, on l’FBI demanava establir un precedent per poder accedir al contingut del telèfon de qualsevol persona. El nostre telèfon ha esdevingut part de nosaltres. Si algú vol accedir al nostre telèfon és, cada vegada més, com si accedís al nostre cervell. I això és una violació de la nostra intimitat. En el món físic ja tenim un ric cos de lleis i regulacions per a protegir la dignitat i els drets bàsics dels éssers humans. Apliquem-les a l’entorn digital.
Per altra banda, queda clar que no necessitem reescriure una nova Constitució d’Internet o una Carta Magna per la web, tot el que cal és aplicar en l’era digital la Declaració Universal dels Drets Humans, els drets humans que ja tenim. No hi ha un món real i un món digital. No hi ha drets humans i “drets digitals“. Estem parlant exactament del mateix.
I, finalment, podem començar a comprendre la natura d’aquells que mercadegen amb les nostres dades personals i començar a regular aquesta mala pràctica.
Però abans hem d’entendre la naturalesa de les dades.
Sovint llegim que les dades són un recurs valuós. Fins i tot publicacions com Wired l’han definit com el nou petroli. És només perquè no entenem la veritable naturalesa de les dades que aquesta comparació no ens repulsa absolutament.
Posem un exemple:
Imaginem que tenim una figureta de plàstic. Si tenim prou dades sobre aquesta figureta, podríem fer-ne una còpia exacta amb una impressora 3D. Ara imaginem què podem fer si tenim prou dades sobre una persona.
Les dades sobre una cosa, si en tenim suficients, acaben convertint-se en la cosa.
Les dades sobre nosaltres som nosaltres. Nosaltres som les nostres dades.
Les dades personals no són el nou petroli, les dades personals són persones.
Això no vol dir que Google, Facebook, i les incomptables startups de Silicon Valley vulguin fer una còpia 3D de nosaltres. És clar que no. Simplement volen conèixer el nostre perfil. Per estimular-nos. Per guanyar diners.
El model de negoci del capitalisme de vigilància -Google, Facebook i les startups de Silicon Valley– és monetitzar éssers humans. Tots sabem que Facebook i Google tenen granges de servidors gegants. Ens hem aturar a pensar què és exactament allò que estan cultivant. Perquè si ho fem, segurament arribem a la conclusió que el seu cultiu som nosaltres. Què són Google i Facebook sinó granges de cultiu d’éssers humans?
De fet, la humanitat ha estat practicant variacions d’aquest negoci durant molt de temps.
Entenem per esclavitud el lucratiu -i menyspreable- negoci de control i compra-venda d’éssers humans. El model de negoci de les grans companyies tecnològiques d’avui dia és monetitzar tota aquella part del nostre jo que queda més enllà del nostre propi cos. Com podríem anomenar-ho, doncs?
Silicon Valley és una nova Companyia Britànica de les Índies Orientals, però el seu sistema modern de colonialisme digital no és tan estúpid per posar grillons físics a les persones. No necessita ser propietari del nostre cos físic, es conforma amb tenir-ne una simulació. A més, com ja hem vist, com més dades nostres tingui, com millor sigui la simulació, més a prop seran de tenir-nos.
La nostra simulació no és una cosa estàtica, és una construcció viva, que respira (en algoritmes, no en cèl·lules biològiques) i que s’actualitza constantment. El nostre jo digital viu als laboratoris de Google o Facebook, i està constantment sotmès a centenars, per no dir milers, d’experiments que volen analitzar-nos i conèixer-nos millor. Aquests són els tipus d’experiments que, si estiguessin fets amb la nostra persona física captiva, podrien ser considerats crims contra la humanitat.
Tota aquesta informació personal, i la riquesa derivada de gestionar-la, pertany a corporacions i, per extensió (com ens va ensenyar Edward Snowden) és compartida amb governs d’arreu.
Aquest fet genera una diferència de poders gegant entre els individus i les corporacions i entre els individus i els seus respectius governs.
Si agaféssim una càmera i entréssim a les oficines de Google, ens arrestarien. En canvi, Google enregistra un nombre incomptable de cases particulars amb les seves càmeres Nest i converses amb Google Home. El món del capitalisme de vigilància és un món en el qual els qui haurien de tenir dret a la privacitat (els individus), no en tenen, mentre aquells que haurien de ser transparents (les grans corporacions i els governs), sí.
Quan Mark Zuckerberg diu que “la privacitat ha mort”, només parla de la nostra privacitat, no de la seva. Quan es compra una casa, també compra les dues cases del costat, per si de cas. La seva privacitat, la de Facebook, Inc. i la del nostre govern, sí que està garantida.
Si això no sona com una democràcia, és perquè no ho és. El capitalisme de vigilància massiva no és compatible amb la democràcia.
El sistema on vivim avui pot ser descrit com una corporatocràcia, un feudalisme de grans corporacions empresarials.
La nostra és una era neo-colonial de monopolis de multinacionals.
Un imperialisme digital, si voleu.
L’ascens de la corporatocràcia és la recompensa a dècades de foment de la ideologia neoliberal i californiana sense control. A més, va acompanyada d’un increment sense precedents de desigualtat sistèmica, que ha acabat amb 62 persones tenint tanta riquesa com el 50% de la població més pobra del món (uns 3.500 milions de persones). I tot això té lloc en un escenari en el qual estem destruint el nostre habitat i acabant amb els nostres recursos, tot promovent el canvi climàtic. Per dir-ho clar, és una amenaça existencial a la nostra espècie.
No és un problema de tecnologia.
És un problema de capitalisme.
I la resposta és una democràcia millor i més forta.
Les tecnologies descentralitzades, lliures i que respectin la privacitat, poden jugar un rol important, ajudant-nos a assolir millors llibertats civils i una millor democràcia, però la tecnologia per se no és una bala de plata. Sense elements reguladors i canvis estatutaris, aquestes tecnologies simplement seran declarades il·legals, i les persones que les desenvolupen seran declarats els nous Snowdens i Mannings.
El nostre repte és gegant. Les alternatives que creem han de ser adequades i accessibles. Han de ser dissenyades de manera ètica i amb una naturalesa no-colonial. No és una tasca petita. Però tampoc impossible.
La batalla per les nostres llibertats civils i per la democràcia es lliurarà en el nostre dia a dia. El resultat determinarà si continuem existint com a éssers quantificats, pagant peatges en un feudalisme digital, o si vivim com a ciutadans lliures, empoderats per la tecnologia que posseïm i controlem com a individus, per explorar el potencial de la nostra espècie i arribar, si cal, fins a les estrelles.
Desitjo i treballo per aquest futur.
Espero que vosaltres també.