Entrevista a Nació digital

Àlex Hinojo: «Viquipèdia és una àgora pública i és difícil d’acceptar pels experts»

Entrevista publicada originalment aquí

S’autodefineix en el seu perfil de Twitter com un activista del coneixement lliure i els drets digitals i a la Viquipèdia es diu d’ell que és “director de projectes culturals sabadellenc”. Té algun que altre sobrenom, però respon a Àlex Hinojo (Cerdanyola, 1980) i dirigeix Amical Wikimedia, una organització sense ànim de lucre que promou la Viquipèdia. Va descobrir aquest món fa més d’una dècada, conduït per la seva passió de “devorar” cultura. Ajuda a difondre el coneixement de les institucions de forma “oberta i col·laborativa”, s’explica com un llibre obert i ataca contra tot allò que vol posar límits a Internet. 

– Segons la Viquipèdia, l’edició catalana i valenciana es va fundar el març de 2001. La segona després de l’anglesa.

– Viquipèdia és una síntesis del coneixement existent, els articles no tenen autor, són de tothom i estan fets en base a informació publicada. És tot voluntari. Igual que tots compartim informació a les xarxes socials, el que passa que aquesta només la veuen els nostres seguidors, a la Viquipèdia, no. Ho veu tothom. I si escrius alguna informació esbiaixada, ve algú i te la corregeix.

– Precisament, en la pròpia definició hi diu que les crítiques van centrades en els “prejudicis i inconsistències” i també en la “fiabilitat”.

– La qualitat del projecte depèn del número de voluntaris que hagin passat per l’article i del número de fonts consultades que fan referència.

– Si molts dels articles han d’estar fets en base a informacions publicades, si és falsa o incompleta, acaba repercutint en la qualitat de Viquipèdia. 

– En aquest cas, en l’ article només hi haurà una referència. Els viquipedistes ens preocupem més de la verificabilitat de la informació que no pas de la veracitat. No t’estic dient que sigui cert o fals, sinó d’on ho he tret. Per això, tant me fa si ho diu ABC o Nació Digital. I ho diu clarament en les bases legals, la Viquipèdia no dona cap garantia de validesa. Al contrari, fomenta l’esperit crític.

– Com es controla que no apareguin desqualificacions o errors ja sigui de dates, de noms i d’altres tipus.

– Hi ha un sistema de control de les etiquetes que si algú diu una tonteria es reverteix l’edició immediatament. També hi ha vigilància continua, qualsevol persona pot qüestionar el teu text o afegir informació. Al cap i a la fi, és la col·laboració científica de tota la vida: compartir un coneixement a l’àgora pública, que és Viquipèdia, i si la resta de la comunitat ho accepta, seguirà i sinó caurà. Però és un debat difícil d’acceptar pels experts i encara el tenim quan anem a les universitats.

“Els biaixos són normals. També passava amb les enciclopèdies, Larousse i la Britànica”

– Un dels crítics de l’enciclopèdia virtual va ser, el 2006, Sam Vaknin. La considerava, entre d’altres, anàrquica i  sense reconèixer els vertaders experts.  

– No és una anarquia, perquè es basa en una dicotomia clàssica de l’antropologia: llibertat i seguretat. Tens la llibertat que tothom pot editar amb la seguretat que tot queda enregistrat. Tot. Si es detecta un error, pots recuperar els canvis. Segueix el criteri de l’escepticisme científic: això és cert fins que algú no demostra el contrari. I s’han d’argumentar les publicacions igual que qualsevol altre. Dona igual que siguis un catedràtic, això equilibra l’accés a la informació. El que passa és que l’acadèmia clàssica s’ha guanyat la vida històricament per vendre 50.000 vegades la mateixa informació. I ara ja no, tota aquesta informació és gratuïta i els catedràtics s’han de buscar altres maneres, potser poden fer productes de més qualitat.

– I la informació, especialment la històrica, pot ser tendenciosa.

– Els biaixos existeixen, depèn de la llengua. Per exemple, en francès els víkings estan definits com a invasors i en finès com a herois nacionals. També es pot dir el mateix de la Guerra de les Malvines en castellà i en anglès. O sense anar més lluny, la Guerra dels Segadors en castellà és la “sublevación de Catalunya (1640)”. És una realitat cultural. És normal. També passava amb les enciclopèdies, Larousse i la Britànica definien de forma diferent, pàtria, llibertat, dona i avortament.

– Entre els voluntaris de Viquipèdia no hi ha distincions. 

– El problema és que hi ha un canvi de xoc entre un model institucional jeràrquic i un model institucional distribuït, el que importa és la feina que fas, la implicació i la teva xarxa i no importa el teu càrrec. Aquest nou magma s’està autoorganitzant i posa en qüestió l’altra institució i aquesta ha d’aportar valor i si no ho fa deixa de ser rellevant. Això està passant amb mitjans de comunicació, universitats i centres de coneixement. I si no aporten res, tard o d’hora cauran i això fa mal.

Critica el control que hi ha sobre els usuaris Foto: Albert Hernàndez


– Té dades de les consultes a la pàgina web.

– Entre 15 i 40 milions de pàgines vistes al mes. En castellà són 1.000 milions. 60 milions de visites l’hora. Som unes 1.500 o 2.000 persones editant mensualment. La pega que entre un 15 i 20% són dones, hi ha poca presència femenina. Va començar sent una font amateur, sense cap tipus de pretensió. Ara és la cinquena pàgina més llegida del món. Quan es busca informació d’última hora, els usuaris van al diari, però informació de context van a la Viquipèdia. Aquí tenim un problema.

– Posi’m un exemple.

– El rescat dels nens de Tailàndia. A quin mitja aniràs a buscar informació? Imagina’t que no saps res, ho busques a la Viquipèdia i ja no consultes el diari. És greu. I també és greu que els usuaris ens estem oblidant de llegir. Per les dades que tenim, sabem que no s’acaben llegint l’article sencer. La part superior i un o dos paràgrafs, ja està.

– El passat 4 de juliol Viquipèdia va tancar temporalment contra una directiva europea…

– … És una bogeria el que volen fer. Hi ha dues coses: la taxa de l’enllaç, que és com el cànon que van posar fa uns anys en impressores i cd’s per tot el tema de drets d’autor. Doncs, això és el mateix, però amb els enllaços. Això significa carregar-se l’ecosistema. Si vull entrar un article de Sabadell i poso com a referència dos enllaços de Nació Digital Sabadell, haig de pagar. No té sentit, perquè aporten trànsit, fan pujar el SEO i així és el funcionament d’Internet.

– I l’altre?

– És, tal com l’anomeno, la màquina de la censura. Consisteix que cada cop que pengis un contingut, si passa tots els filtres que no hi hagi drets d’autor, aleshores es publica. Asseguren que és un per un tema de copyright. Depenent del govern que hi hagi, com hem vist recentment, et deixarà penjar o no una cosa o una altra. A més, es crea una base de dades de tota la informació de tothom. El lobby de les majors, editorials i els media va en contra de totes les llibertats. Per què? Qui ho controla? Qui es queda tota aquesta informació? La UE en comptes de fer valdre els seus valors de cultura i llibertat, el que han fet ha estat abaixar-se el pantalons.

– Internet és ingovernable, una selva i ha permès que la gent s’organitzi.

– Partim de la base que seguretat i tecnologia són conceptes relatius. El poble s’està aprofitant d’aquests avenços tecnològics, però a un cost molt alt. El problema és que no és visible. La taca dels drets digitals als drets civils no és visible. Ens comuniquem, compartim fotos i informació. Això vol dir que saben què fem, com pensem, on anem, què consumim i quan. És com el forat de la capa d’ozó quan ens n’adonem, serà massa tard. I tenim indicis com la detenció de Tàmara Carrasco del CDR, quan tanquen un web perquè volen.

Imagina’t que ara ordenen detenir tots els que estan al Telegram del CDR Sabadell. Aquí no ha passat, però a Turquia sí. I ho poden fer, perquè estan bojos, ja ho vam veure l’1-O. No és un tema menor. Ara van tensant la corda i s’està veient amb el tuitaires, els rapers i aniran passant fins on sigui necessari. És un far west que s’ha de regular, perquè hi ha grans companyies actuant sense control i redactant les lleis. Pensa que Facebook té més diners que molts països de la Unió Europea.

– Ara que comenta el CDR. És una clara demostració de la utilitat d’Internet per organitzar-se.

– Però a quin cost? Creus que no estan controlats? Som l’enemic. La ciutadania autoorganitzada no interessa a cap poder. Mai. A nivell institucional, hi ha una part Disney, perquè anunciar un acord d’un ajuntament amb Viquipèdia és cridaner, modern.

– Quin escenari albira d’aquí a deu anys.

– Hi ha un expert sobre Internet, Genís Roca, que diu que igual que la industrialització va comportar la pèrdua de llocs de treball i l’aparició de sindicats per regular els drets dels treballadors, estem en una un escenari molt similar. La transformació digital posarà a prova la ciutadania. Anem cap a un escenari on els drets civils es tensen i si la ciutadania reacciona i s’autoorganitza, perfecte. En cas contrari, sortirem perdent. 

Cap a una nova ètica informativa

Women standing in a picket line reading the newspaper PM.

Internet ha suposat un canvi d’escala a tots els nivells que ha afectat la manera com accedim, consumim i ens relacionem amb la informació. En pocs anys, hem passat d’un procés en què la curiositat motivava la cerca cap a un sistema automatitzat que ens suggereix continguts que se suposa que ens agradaran. Alhora, es desdibuixen les fronteres entre mitjà, canal i font, i tots ens creiem emissors i receptors de continguts. Aquest nou paradigma de suposada socialització de la informació es produeix en un escenari hipercentralitzat on els algoritmes d’empreses com Google, Facebook o Twitter canalitzen i influeixen sobre un altíssim percentatge de la informació que consumim. Com ens afecta tot això? Quins en són els riscos i beneficis potencials?

 

Continua llegint «Cap a una nova ètica informativa»

Towards a New News Ethic

Women standing in a picket line reading the newspaper PM.

The phenomenon of fake news and algorithms is forcing us to reconsider the difference between source and channel and the need for a global news ethic.

The internet has represented a change of scale on all levels that has affected the way that we access, consume and relate to information. In a few years, we have passed from a process in which our search was motivated by curiosity towards an automated system that suggests to us contents that it supposes we will like. Meanwhile, the boundaries between medium, channel and source have all become blurred, and we all believe ourselves to be transmitters and receivers of contents. This new paradigm of supposed socialisation of information is occurring in a hyper-centralised scenario where the algorithms of companies such as Google, Facebook and Twitter, channel and influence a high percentage of the information that we consume. How does all this affect us? What are the potential risks and benefits?

Auctoritas

The internet has represented a revolution and a change of scale in the creation and distribution of and access to information, modifying the cognitive ecosystem on a worldwide level.

The number and diversity of people with access to receiving and emitting information has grown exponentially. This can be considered a democratising and positive fact: the average cultural level of humanity is much higher than it was hundred years ago. Since knowledge is not a good in scarce supply, the more dissemination, the better for everyone. When the bases of any society improve, the entire system improves.

However, how does this massification affect the information hierarchy? Now that many more people are talking, how can we discern who has the authority to talk about a subject? How can we define which sources are reliable? Who determines which voices become canonical, in other words, how are new reference models defined?

In the current context, the canon, as traditionally set by an institutional elite, has died to make way for an ecosystem of canons where as many hierarchies as identities and motivations that are related in each individual or each society all converge. The institutions that to date decided who ought to be the reference points in the different fields of knowledge have lost power, which is now diversified between new voices.

Traceability

In recent years, society has progressively increased its awareness when it comes to consuming. As citizens we want to know where the products that we acquire have come from and we expect the rights of people involved in their production processes to be respected. This has led to the birth of initiatives such as fair trade, organic food, responsible investment funds or medicines not tested on animals.

Ethics have demanded traceability in production systems. Today, any product purchased from the supermarket incorporates a batch number that enables us, if an incident arises, to detect its origin. In this case, technology has served to improve the quality of production and distribution systems, and also of consumer service.

However, can the same be said in the news consumption field? At the height of the hyperlink era, how can it be that we spend the day talking about false news, about internet fakes? Should it not be possible to “trace” pieces of information and be able to validate the sources from which data have been extracted, in such a way that consumers have peace of mind that what they are reading has passed through various filters and quality controls and, if an incident arises, they can contact the original producer? Was this not journalism’s role?

How to Spot Fake News | FactCheck.org

Channel

What holds the most power today? The information producer, the source, or the distribution channel?

The internet was born as an open project, one that enabled decentralised and horizontal communication between any two nodes on the network. Today, major incorporations such as Google and Facebook endeavour to concentrate information and users to the maximum, then retain them inside their environments, wanting to convert the network into a series of bunkers that are increasingly isolated from each other.

These companies want to be channel and source at the same time. When we seek weather information on Google, we do not notice which agency made the prediction (Meteocat or Aemet?). The data are presented as if the source were Google itself, while the real source appears increasingly more hidden. The same thing happens if we search for information on the stock market, the state of the traffic… or when we read the news.

These platforms demand our continual attention and do everything to ensure that we increasingly consume more information without having to leave them. Some projects like Instagram go even further and no longer allow the use of URL links.

The media have also joined in with this centralising effort. To avoid readers abandoning their website, the main newspapers no longer include in their news pieces hyperlinks to external sources.

It is necessary to be aware of this situation and to fight the growing monopoly in order to the internet continues being multi-channel and multi-source, guaranteeing, promoting and defending diversity on the web. And it is necessary to give some consideration to what the role of the fourth estate is and should be within this context.

Emotion and cognitive fact

The media are not only tending to concentrate information, but have also begun a bloody battle for clicks, because they see how their income increasingly depends on Google advertising. This means that journalists increasingly endeavour to produce click-seeking headlines, which appeal to the emotion instead of to reason and make the click irresistible.

Emotion per se is not a negative bias for the cognitive event, since curiosity has always been a source of knowledge. The risk appears when, to win clicks, many traditional media are forgetting their ethics and their style guides and are coming dangerously close to the ways of working of the sensationalist press. Popularity, number of visits, likes, retweets or similar, have caused a progressive crisis in argumentation, in favour of an increase in emotional contents, which are increasingly polarised. The headlines have lost neutrality in favour of scandals. Quality has fallen in favour of repetition.

Facebook Emojis

Emojis de Facebook

Algorithm and active searching

Added to this new scenario is the fact that we have shifted from a “search” environment to a “feed” environment or contents channel. Now we no longer consult the newspapers, but rather the news reaches us via our timelines.

It is important to be aware that these channels, whether news-based or cultural, are not neutral. There is an algorithm behind them that filters, orders and presents to us those pieces of news or knowledge that it is probable that we will like most according to our behaviour history.

An algorithm is nothing more than a code designed by an organisation. Who designs it or how, and with what aims – commercial or political – is an aspect that should occupy a prominent position in the social debate. Three or four companies on a worldwide level are deciding, in an opaque way, what material we are consuming in the news and cultural sphere. Progressively they are leading us to stop searching, while trapping us in a “news bubble” made to measure for us, of for all those people who comply with our same pattern. We could see it with companies such as Cambridge Analytica and the 2016 elections in the USA.

Algorithms tend towards the convergence of patterns and try, by default, to simplify our complexity. They interpret us and include us in a determined pattern, a fact that is a direct attack on our individuality. The reinforce stimuli that work, making it difficult for our tastes or interests to evolve.

Before this oh-so-powerful tool, we have the responsibility of keeping our curiosity active, of getting out of our pattern, of going to discover new things to not end up “framed” within a determined social profile, however small and segmented it may be.

In the same way that years ago we made an effort to find information on subjects that interested us (music, books, etc.), now it is necessary to make an effort to escape it. Only this way can we break with and expand our limits and tastes. We have more patterns than ever, we can tour more paths than ever before, as long as we keep our curiosity alive.

Towards a global news ethic

We humans have always needed filters to access information, Teachers, books, manuals, the media… the disseminator is a basic necessary tool for accessing knowledge.

This task, today, is assumed increasingly by machines, with the potential benefits and risks that this involves. It is necessary to keep this in mind and act accordingly. For this, it is necessary for these technologies to be open by default, developed with free programming, to be able to detect and avoid economic or cognitive biases in their design.

In an ideal world, a good algorithm could become a “good disseminator”. The good disseminator translates from the top down, adapting the discourse to the level of the recipient and respecting the original source. An algorithm could do this task, but the technology is not neutral. For this reason, it is necessary for us to incorporate ethics into the technical decision-making process.

Now we are more aware than ever that as members of a society, we are a node in a network, where we play a role. The action is collective but we, as individuals, are responsible for it. It is necessary to continue defending an open, free and decentralised internet. It is necessary to struggle for this change of scale that is the internet to go in the correct direction. We cannot accept as the only reality the biased products of large corporations. It is necessary to encourage the individual responsibility of choosing and of discovery, and the responsibility and collective power that we have as a community of users. It is necessary to differentiate between source and channel, and to fight to ensure that there is not just one single channel.

It is necessary to continue to strive to know the canon, but with the freedom e of avoiding it. Divergence shows new possibilities until it establishes new paradigms. Let’s defend them.

Hacia una nueva ética informativa

Women standing in a picket line reading the newspaper PM.

El fenómeno de las «fake news» y los algoritmos nos obliga a replantearnos la diferencia entre fuente y canal y la necesidad de una ética informativa global.

Internet ha supuesto un cambio de escala a todos los niveles que ha afectado la forma en que accedemos, consumimos y nos relacionamos con la información. En pocos años, hemos pasado de un proceso en que la curiosidad motivaba la búsqueda hacia un sistema automatizado que nos sugiere contenidos que se supone que nos gustarán. Asimismo, se desdibujan las fronteras entre medio, canal y fuente, y todos nos creemos emisores y receptores de contenidos. Este nuevo paradigma de supuesta socialización de la información se produce en un escenario hipercentralizado en el que los algoritmos de empresas como Google, Facebook o Twitter canalizan e influyen sobre un altísimo porcentaje de la información que consumimos. ¿Cómo nos afecta todo ello? ¿Qué riesgos y beneficios potenciales tiene?

Auctoritas

Internet ha supuesto una revolución y un cambio de escala en la creación, la distribución y el acceso a la información, modificando el ecosistema cognitivo a nivel mundial.

Se han incrementado exponencialmente el número y la diversidad de personas con acceso a recibir y emitir información. Esto puede considerarse un hecho democratizador y positivo: el nivel cultural medio de la humanidad es mucho más alto ahora que hace cien años. Dado que el conocimiento no es un bien escaso, cuanto más se difunda mejor para todos. Cuando las bases de cualquier sociedad mejoran todo el sistema mejora.

Sin embargo, ¿cómo afecta esta masificación a la jerarquía informativa? Ahora que muchas más personas hablan, ¿cómo podemos discernir quién tiene autoridad para hablar de un tema? ¿Cómo podemos definir qué fuentes son fiables? ¿Quién determina qué voces se convierten en canónicas, es decir, cómo se definen los nuevos modelos de referencia?

En el contexto actual, el canon, tradicionalmente fijado por una élite institucional, ha muerto para dar lugar a un ecosistema de cánones en el que confluyen tantas jerarquías como identidades y motivaciones se relacionen en cada individuo o cada sociedad. Las instituciones que hasta ahora decidían cuáles debían ser los referentes en los diversos ámbitos del conocimiento han perdido poder, ahora diversificado entre nuevas voces.

Trazabilidad

En los últimos años, la sociedad ha incrementado paulatinamente su conciencia a la hora de consumir. Los ciudadanos queremos saber de dónde han salido los productos que adquirimos y esperamos que se respeten los derechos de las personas involucradas en los procesos de producción. Así han nacido iniciativas como el comercio justo, la alimentación ecológica, los fondos de inversión responsables o los medicamentos no testados en animales.

La ética ha exigido trazabilidad a los sistemas de producción. Hoy, cualquier producto del supermercado incorpora un número de lote que nos permite, en caso de incidencia, detectar su origen. En este caso, la tecnología ha servido para mejorar la calidad de los sistemas de producción y de distribución, así como del servicio al consumidor.

Pero, ¿ha pasado lo mismo en el ámbito del consumo informativo? En plena era del hipervínculo, ¿cómo es posible que nos pasemos el día hablando de noticias falsas, de fakes de Internet? ¿No debería ser posible «trazar» las piezas de información, poder validar las fuentes de donde se han extraído los datos, de modo que el consumidor tuviera la tranquilidad de que lo que lee ha pasado por varios filtros y controles de calidad y, en caso de incidencia, pudiera contactar con el productor original? ¿No era ese el rol del periodismo?

How to Spot Fake News | FactCheck.org

Canal

¿Quién tiene más fuerza hoy? ¿El productor de la información, la fuente o el canal de distribución?

Internet nació como un proyecto abierto, que permitía la comunicación descentralizada y horizontal entre dos nodos cualesquiera de la red. Actualmente, grandes corporaciones como Google o Facebook se esfuerzan por concentrar el máximo de información y usuarios y retenerlos dentro de sus entornos, y así quieren convertir la red en un conjunto de silos, cada vez más aislados entre sí.

Estas empresas quieren ser canal y fuente a la vez. Cuando buscamos información meteorológica en Google, no nos fijamos en qué agencia ha hecho la previsión (¿Meteocat o Aemet?). Los datos se nos presentan como si la fuente fuera el propio Google, mientras que la fuente real cada vez aparece más escondida. Lo mismo ocurre cuando buscamos información sobre la bolsa, el estado del tráfico o cuando leemos las noticias.

Estas plataformas nos piden atención continua y hacen todo lo posible para que cada vez consumamos más información sin tener que salir. Incluso, algunos proyectos como Instagram van un paso más allá y ya no permiten añadir enlaces vía URL.

Los medios de comunicación también se han sumado al afán centralizador. Para evitar que los lectores abandonen su web, los principales diarios ya no incluyen dentro de las noticias hipervínculos que redirijan a fuentes externas.

Hay que ser conscientes de esta situación y combatir el creciente monopolio luchando para que Internet siga siendo multicanal y multifuente, garantizando, promoviendo y defendiendo la diversidad en la red. Y también hay que hacer una reflexión sobre cuál es y cuál debe ser el rol del cuarto poder en este contexto.

Emoción y hecho cognitivo

Los medios de comunicación no solo están tendiendo a concentrar la información, sino que también han iniciado una encarnizada lucha por el clic, porque ven que sus ingresos dependen cada vez más de la publicidad de Google. Esto hace que los periodistas se esfuercen cada vez más a hacer titulares cazaclics, que apelan a la emoción en lugar de la razón y hacen irresistible el clic.

La emoción per se no es un sesgo negativo al hecho cognitivo, ya que la curiosidad siempre ha sido una fuente de conocimiento. El riesgo aparece cuando, para conseguir clics, muchos medios tradicionales están olvidando su ética y su libro de estilo y se están acercando peligrosamente a la manera de hacer de la prensa amarilla. La popularidad, el número de visitas, likes, retuits o similares han provocado una progresiva crisis de la argumentación, en favor de un incremento de contenidos emocionales, cada vez más polarizados. Los titulares han perdido neutralidad en favor del escándalo. La calidad ha bajado en favor de la redundancia.

Emojis de Facebook

Emojis de Facebook

Algoritmo y búsqueda activa

A este nuevo escenario se le suma el hecho de que hemos pasado de un entorno de «búsqueda» a un entorno de «feed» o canal de contenidos. Ahora ya no consultamos los periódicos, sino que la información nos llega a través de nuestros timelines.

Hay que ser conscientes de que estos canales, ya sean informativos o culturales, no son neutros. Hay un algoritmo detrás que filtra, ordena y nos presenta aquellas piezas de información o conocimiento que es probable que nos gusten más según nuestro historial de comportamiento.

Un algoritmo no es más que un código diseñado por una organización. Quién y cómo lo diseña y con qué fines –comerciales o políticos– es un aspecto que debería ocupar una posición destacada en el debate social. Tres o cuatro empresas a nivel mundial están decidiendo, de forma opaca, qué material consumimos en el ámbito informativo y cultural. Paulatinamente van haciendo que dejemos de buscar, atrapándonos en una «burbuja informativa» hecha a medida para nosotros, o para todas las personas que cumplen nuestro mismo patrón. Lo pudimos ver con empresas como Cambridge Analytica y las elecciones de 2016 en Estados Unidos.

Los algoritmos tienden hacia la convergencia de patrones e intentan, por defecto, simplificar nuestra complejidad. Nos interpretan y nos incluyen en un patrón determinado, lo que atenta directamente contra nuestra individualidad. Refuerzan estímulos que funcionan, y ello dificulta que nuestros gustos o intereses evolucionen.

Ante esta herramienta tan potente, tenemos la responsabilidad de mantener nuestra curiosidad activa, de salir del patrón, de ir a descubrir cosas nuevas para no acabar «enmarcados» en un perfil social determinado, por pequeño y segmentado que sea.

Del mismo modo que hace años hacíamos un esfuerzo por encontrar información sobre los temas que nos interesaban (música, libros, etc.), ahora hay que hacer un esfuerzo para escapar de ella. Solo así podremos romper y ensanchar nuestros límites y gustos. Tenemos más patrones que nunca, podemos recorrer más caminos, siempre y cuando mantengamos viva la curiosidad.

Hacia una ética informativa global

Los humanos siempre hemos necesitado filtros para acceder a la información. Profesores, libros, manuales, medios de comunicación, etc., el divulgador es una herramienta necesaria básica para poder acceder al conocimiento.

Esta tarea, hoy, es asumida cada vez más por máquinas, con los beneficios y riesgos potenciales que ello conlleva. Hay que tenerlo en cuenta y actuar en consecuencia. Por ello, es necesario que estas tecnologías sean abiertas por defecto, desarrolladas con software libre, para poder detectar y evitar sesgos económicos o cognitivos en su diseño.

En un mundo ideal, un buen algoritmo podría convertirse en un «buen divulgador». El buen divulgador traduce de arriba abajo, adaptando el discurso al nivel del receptor y respetando la fuente original. Un algoritmo podría realizar esta tarea, pero la tecnología no es neutra. Por ello, debemos incorporar la ética en la toma de decisiones técnicas.

Ahora somos más conscientes que nunca de que, como miembros de una sociedad, somos un nodo de una red, donde desempeñamos un papel. La acción es colectiva, pero nosotros, como individuos, somos responsables de ella. Hay que seguir defendiendo una Internet abierta, libre y descentralizada. Hay que luchar para que este cambio de escala, que es Internet, vaya en la dirección correcta. No podemos aceptar como única realidad los productos sesgados de grandes corporaciones. Hay que fomentar la responsabilidad individual de la elección y del descubrimiento, y la responsabilidad y el poder colectivo que tenemos como comunidad de usuarios. Hay que diferenciar entre fuente y canal, y luchar para que no haya un canal único.

Hay que proseguir con el esfuerzo para conocer el canon, pero con la libertad de salir de él. La divergencia muestra nuevas posibilidades hasta que establece nuevos paradigmas. Defendámoslos.