Viquipedista resident al CCCB

CCCB

La Viquipèdia ha esdevingut la porta d’entrada al coneixement. Escrita de manera desinteressada i col·laborativa per milers de persones en gairebé 300 idiomes, s’ha convertit en un referent de les llibertats en el món d’internet. El CCCB, fundat el 1994, explica i analitza la contemporaneitat, des d’una mirada analítica, experimental i amb rigor. L’objectiu d’aquesta residència és que la Viquipèdia i els seus projectes germans esdevinguin un canal de divulgació per tal que el coneixement que passa i es genera al CCCB arribi al màxim nombre de persones possible, en el seu idioma. Les institucions públiques es deuen a la ciutadania, i aquest projecte és una manera d’amplificar i difondre’n el retorn social.

Té com a propòsit divulgar el coneixement generat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a la Viquipèdia i els seus projectes germans, seguint els criteris de qualitat que aquesta marca. Es tracta d’una contribució coorganitzada per Amical Wikimedia amb el propi centre. Va començar el 2017.

+info.

 

Joan Miró seria un bon viquipedista?

Durant els darrers anys he creat desenes d’articles sobre obres de Joan Miró a la Viquipèdia, en diversos idiomes. Regirant llibres, premsa, vídeos, intentant documentar al millor possible la figura del cèlebre pintor català. Per què ho faig? No hi ha una resposta única: per compartir la meva passió, per mantenir la nostra llengua activa a la xarxa, per aprendre mentre difonc allò que m’agrada.

Editar la Viquipèdia és una barreja entre fer un puzle molt gran on totes les peces estan entrellaçades i fer una mica de detectiu d’estar per casa tot consultant llibres, webs i hemeroteques, intentant trobar la font que validi allò que vas llegir ja no recordes on. Hi col·labores amb la satisfacció que el teu passatemps resultarà útil per a milers de persones, i amb la tranquil·litat que —en qualsevol moment— una altra persona podrà millorar o qüestionar allò que tu has fet. Els articles no són «de ningú», sinó que tothom hi pot col·laborar.

Joan Miró volia que l’art arribés a formar part de la vida quotidiana de les persones, i amb la Viquipèdia volem que la suma del coneixement de tota la humanitat arribi a tothom, de manera lliure i gratuïta i en l‘idioma de cadascú. Miró no parlava de pintura, perquè deia que no interessava. Per ell la pintura era un mitjà d’expressió de l’esperit, que és l’únic que ha d’interessar. Al meu entendre, la Viquipèdia —com a enciclopèdia— és també només una eina, una eina que em serveix per difondre la informació entre el nombre més gran possible de persones, amb l’objectiu final de col·laborar en la formació de l’esperit crític d’una ciutadania madura que es qüestioni les coses. La Viquipèdia no és fiable? Res no ho és. És precisament això el que més m’agrada. Com el mètode científic: qüestionar-ho tot per defecte. Els viquipedistes volem que la gent llegeixi, compari, s’informi, s’ho qüestioni tot. Absolutament tot.

Joan Miró… hauria estat un bon viquipedista? Al meu parer, sí, i dels bons. Per què?

Miró col·laborava

Al llarg de la seva trajectòria, Miró va col·laborar amb diversos artistes. Cèlebres són els seus murals ceràmics en què es va deixar influenciar i es va adaptar als mítics forns de Gallifa de la família Artigas. Aquesta constant evolució, aquest sentir-se còmode en entorns experimentals, beta, d’aprenentatge continu, de perpètua imperfecció, té molta relació amb el sistema de treball dels wiki i, per extensió, de la Viquipèdia.

Miró documentava

Un dels tresors de la Fundació Joan Miró són els milers de dibuixos preparatoris de Joan Miró, una persona metòdica que, com ell mateix deia, sempre partia de la realitat. A la Viquipèdia sempre cal partir d’una font. Tota la solvència del projecte rau en les citacions bibliogràfiques. Com Miró, l’escala que permet l’evasió ha d’estar ben arrelada a terra.

Miró divulgava

Quan l’artista va idear la seva fundació, en una Barcelona mancada de llocs on veure art contemporani, Miró va voler defugir la idea clàssica de museu com a simple contenidor d’obres. Juntament amb Josep Lluís Sert, va idear un centre d’estudis d’art contemporani on es mostressin obres del propi Miró, però també d’altres artistes, tant novells com consagrats, i que s’hi realitzessin tot tipus d’activitats culturals i experimentals. Miró no volia un museu tancat, estanc, volia un espai on passessin coses, on les seves obres es poguessin posar i treure, un espai en constant evolució on es divulgués el coneixement, tant el canònic com el més experimental.

Miró, viquipedista

Miró no era una persona aliena al seu temps. Lluís Permanyer deia de Joan Miró: «és un home honrat, senzill i generós, fidel a si mateix, un ciutadà compromès amb la llibertat i amb el seu país». Aquesta voluntat de treballar des del rigor, però sense tancar la porta a l’experimentació, aquesta barreja entre compromís apassionat i una formalitat contemplativa tan mironiana, fa de Miró un viquipedista avant la lettre.

OpenGLAM i les claus de la cooperació i la col·laboració en el món digital

L’exposició es basa en dues premisses: la primera, que el patrimoni és de tots, i la segona, que la major part dels professionals d’institucions culturals treballen en un servei públic. La cultura lliure recorda això constantment a les institucions: tothom hi guanya si en fa ús, independentment de la finalitat per a què ho vol (pur coneixement personal, explotació comercial, etc.). I vol posar-ho en pràctica. No hi ha res de nou… bé potser sí, la consciència del dret a reclamar-ho.

Això ens obliga a maximitzar el retorn, perquè tenim un tresor nacional que està infrautilitzat. Que tothom faci ús del patrimoni, el reutilitzi, creï nou coneixement a partir de l’existent, enriqueix la societat.

GLAM, GLAMwiki i OpenGLAM són portes d’entrada per posar en valor allò comú i cridar l’atenció a les institucions: “això és de tots, deixa-m’ho fer servir”, com una nova normalitat. Els acrònims no deixen de ser marques esbiaixades, amb una visió anglo-cèntrica.

En Genís Roca fa un paral·lelisme prou entenedor: al principi Internet s’associava a un perfil tècnic; quan es va començar a parlar de 2.0 es va associar al màrqueting, i quan parlem d’estratègia digital es pensa en la direcció.

El GLAMwiki només és una manera d’introduir-se a les institucions. I Internet és l’escenari que ho ha fet possible. Però només és una eina, o un canal, no un fi en si mateix. Internet com a canal som tots, un canal que complementa l’espai físic. Això ens ha de fer canviar les condicions i repensar els espais físics: perquè s’hi ha d’anar? Els espais físics han de ser diferents del que han estat fins ara. Internet és un espai de descoberta i hem de saber el valor que aporta l’espai físic. L’espai físic ha d’assumir nous rols, centrats en posar en valor l’experiència que s’hi pot trobar i que no podem tenir a Internet.

Pel que fa a les metadades i les llicències de drets d’autors, no ens han d’espantar. Les metadades són estàndards que biblioteques i arxius fa temps que utilitzen, per tant, ja tenen molt camí fet que obre moltes possibilitats. També les llicències del drets d’autors. Uns i altres són eines que ens permeten connectar entorns diferents.

Ens posa quatre exemples bàsics en OpenGLAM:

  1. Obrir les col·leccions (accessibilitat i reutilització) (de penjar el PDF a obrir l’API).
  2. Obrir la governança (que vol dir obrir l’estratègia, compartir eixos, i complicat, per tant…)
  3. Programar sobre la base de la comunitat, i no a la inversa.
  4. Recordar el rol de servei, d’utilitat a la comunitat; entendre les biblioteca com el CAP del barri, en el marc de l’educació, i no amb una funció condescendent.

Hem de tenir clar quin és el nostre objectiu: què obrim? com? qui ho farà servir? Perquè si no ho fem així ens trobarem amb la paradoxa de la inutilitat d’obrir coses. Europeana n’és un clar exemple, obrir-ho no vol dir que la gent hi entri. Després recuperarem aquesta idea.

Que sigui open vol dir que la medalla és de tothom i cal establir una estratègia clara:

  • Demostrar fent: objectiu clar i centrant-nos en tot allò que és de domini públic
  • Anar fent fins a demostrar que el model és vàlid.
  • Lidera qui més fa, no per càrrec, pes ni mida, ni qui ho fa millor. La participació és asimètrica.
  • Maximitzar el retorn social: obrir les dades sense restricció.

És una actitud, no un model que es pugui copiar amb idèntics resultats.

Els projectes grans només són vàlids com a impulsors, però sovint neixen morts, no tenen l’adaptabilitat i proximitat que els cal. D’alguna manera el comptar amb recursos econòmics és símbol de fracàs.

El finançament no és un problema si el projecte és bo. Però és imprescindible prioritzar i plantejar-se si es necessita finançament per a un projecte, o què passarà quan no els tinguem. I les prioritats han d’estar alineades amb el pla estratègic i amb allò que sapiguem fer. Si hem de pagar per fer allò que no sabem fer, hem de fer-ho? Al final, els sistemes que no tenen l’incentiu econòmic com a base solen funcionar millor. Sense perdre de vista que, a més, la clau de l’èxit és la comunitat, la comunitat entesa com a grup de gent que comparteix objectius, necessitats, espais o interessos. Si s’alineen sortirà millor, però calen vincles, compartint, establint relacions, generant grup, conversa, reputació, etc. Cal temps, cal escolta activa i alinear projectes a necessitats i a tipologia de membres i rols de la comunitat. No és simplement un like o un retuit.

Quines són les fases més habituals en un procés d’obertura? primer la negació, després la curiositat, la recerca d’altres que també ho fan, la demanda més personalitzada (Jo també! Ho teniu en lila?), els inicis amb restriccions, la col·laboració amb gent que ens permet passar a l’entusiasme i a voler-ho tot, a l’obertura massiva i lenta. Però la repercussió real és poca i això ens porta a la crisi existencial i d’aquí a la dinamització real, a un nou posicionament, a un impacte en una altra escala: la rellevància.

L’OpenGLAM es veu com una nova relació entre institucions i persones, quan en realitat està responent a la lògica per les quals van ser creades: compartir el patrimoni i donar servei a la ciutadania.

El GLAM va ser creat l’any 2009 però no ha fet el salt per integrar informació i coneixement: “les dades obertes ja són massa, necessito ulls que les llegeixin”.
Quan comença el torn d’intervencions el debat s’amplia: parlem de la importància de l’àmbit local, del paper de lideratge que la biblioteca pot tenir d’acord amb allò que ha fet i fa, i no merament amb allò que és. Cal treballar pensant en les necessitats i en els nostres objectius. Saber en què som bons i donar-li importància a això.

També es posa molt d’èmfasi en la necessitat de fer-ho amb els del costat. L’accent està en l’actitud: “alliberem, però no col·laborem”. Cooperar no vol dir tots treballant al voltant d’una taula, vol dir tots treballant en la mateixa línia. Cal aprofitar les noves oportunitats que ens presten les plataformes, pensant que els repositoris són el principi, no el final. A partir d’aquí calen seleccions, cal difusió i recerca.

Els bibliotecaris són la segona pàgina de Google, és fonamental adaptar-se a l’usuari, aportar un valor afegit a les consultes per anar més enllà d’on arriba un robot. Cal escoltar l’usuari, seguir-lo a les xarxes i prestar-li la nostra ajuda. Apropar-nos-hi, impulsant la conversa, l’intercanvi. El nostre valor és l’atenció personalitzada.

Hem de ser conscients de la importància d’impulsar projectes, de ser el node de coordinació entre diferents unitats de la cultura en obert. Ser petit o local no vol dir ser irrellevant. S’ha de ser proactiu, observar l’entorn i generar nous espais de relació.

En definitiva, per cooperar és necessari saber què necessita l’altre i quines són les seves debilitats per poder-les cobrir a partir de les nostres fortaleses. I per això és imprescindible la confiança.

Nota: Text d’adaptat d’aquesta publicació. Aquest text és una crònica de la meva intervenció en les tertúlies el primer glop de cervesa, celebrada el 4 d’octubre de 2016.

Quatre anys després del nou Pla de Museus

Per ESO/A. Fitzsimmons (http://www.eso.org/public/images/potw1320a/) [CC BY 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/4.0)], via la Wikimedia Commons

Can you hear me Major Tom?

El març de 2012 el llavors conseller Ferran Mascarell i Canalda va presentar la seva proposta de Bases per a un nou Pla de Museus que havia de desenvolupar-se entre 2012 i 2020.

Mascarell va dissenyar un pla de museus basat en un sistema de constel·lacions, on els grans museus liderarien un conjunt de set xarxes territorials. Les institucions que havien de fer de capçalera eren el Museu Nacional d’Art de Catalunya; el Museu Nacional de Ciències Naturals; el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i un quart àmbit format a partir del Museu d’Història de Catalunya, el Museu d’Arqueologia, el Museu d’Etnologia i el Museu de la Ciència i la Tècnica. Mascarell recuperava així l’antiga proposta de creació d’un Museu Catalònia. També s’impulsava la creació d’una Col·lecció Nacional d’Art, la Col·lecció Nacional de Fotografia i els Dipòsits Nacionals d’Art i Arqueologia.

Es tractava d’una presentació funcionalista de tipus Powerpoint, on es marcaven les línies de treball de la conselleria pel que fa al patrimoni i al conjunt de museus, però no s’argumentaven les decisions ni es contextualitzava la informació. La presentació era el propi pla i el pla era la presentació. S’anunciaven els canvis, grans canvis, però no hi havia documentació publicada per poder contextualitzar-los. Es mostrava una visió del patrimoni com un eix identitari i vertebrador del territori, però a l’hora -al meu parer- estava esbiaixat cap a esforçar-se en mostrar el potencial econòmic del mateix.

Què se n’ha fet de totes aquelles propostes?

Constel·lacions

Des les quatre constel·lacions que havien d’estructurar el sistema museístic (xarxa MNAC, la Xarxa del nou Museu d’Història de Catalunya, Xarxa Museu Nacional de Ciències Naturals i Xarxa MACBA) sembla ser que el MNAC va ser un dels primers en posar fil a l’agulla, constituint a finals de 2014 la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, establir una progressiva col·laboració real amb els museus integrants. Pel que fa a la part arqueològica es va treballar en la marca Arqueoxarxa, però fa temps que no actualitzen ni el seu portal ni els seus perfils de xarxes socials. Els museus d’història van organitzar la XMHCAT. Els Museus Etnològics van obrir un blog, desactualitzat des de 2013.

:Nota: Secció actualitzada gràcies a la informació facilitada per Daniel Zapater en els comentaris del post

Agència Catalana de Patrimoni Cultural

Basant-se en el model cultural anglosaxó, es va crear l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural i progressivament es va anar dotant de responsabilitats i recursos, amb l’objectiu de millorar l’eficiència del sistema de museus. L’ACPC ha anat fent bona feina de gestió els darrers anys. El febrer de 2016 es va anunciar que Àlex Susanna s’incorporaria a l’equip directiu per donar-li contingut polític a l’agència. Caldrà veure quines competències se li assignen i vigilar el risc de solapament amb les assignades a Jusèp Boya, director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni.

Col·leccions nacionals i dipòsits nacionals

El pla proposava la creació d’una col·lecció nacional d’art i una altra de fotografia. A 2016 no tinc constància de la creació de la col·lecció nacional d’art però sí de la creació, el 2015, d’un nou Pla Nacional de Fotografia, on es menciona de nou la creació d’una col·lecció nacional. Pel que fa als dipòsits nacionals, no he trobat informació sobre la creació dels mateixos.

Amb aquest pla a mig executar, l’estiu de 2015 es va encetar la redacció d’un nou pla de museus 2015-2025.

Quatre anys després… s’està fent bona feina? Es van presentar més coses de les que mai es faran? Les col·leccions nacionals són només un camp més en les metadades o són projectes reals? Les noves propostes de museus (Arquitectura, fotografia, llibre, Ermitage…) desvien o accentuen el pla de museus inicial? Com es fa tot això amb un 0,7% del pressupost?

.. què en penseu?

Foto: ESO/A. Fitzsimmons [CC BY 4.0], via Wikimedia Commons

Primera trobada europea de coordinadors GLAMwiki

Micha L. Rieser CCBYSA

Ja fa cinc anys de la col·laboració pionera entre Viquipèdia i el Museu Britànic, seguida immediatament de col·laboracions a casa nostra amb institucions com el Museu Picasso, el MACBA, la Fundació Joan Miró o fins i tot el Museu Nacional.

Ha plogut molt des de llavors i el projecte ha evolucionat i s’ha estès per la majoria de països europeus. En alguns d’aquests països s’ha creat la figura de coordinador GLAMwiki, per tal de promoure aquest tipus de col·laboracions entre el sector cultural i les comunitats que participen en els diversos projectes impulsats per la Fundació Wikimedia.
El cap de setmana del 6 al 8 de març va tenir lloc la primera trobada de coordinadors europeus de projectes GLAMwiki a París, coorganitzada per Europeana i Wikimédia France. Es va tractar d’una reunió a porta tancada on els principals impulsors de projectes GLAM a nivell europeu van poder compartir experiències, èxits i fracassos.
En aquest temps, les comunitats han madurat força a nivell de projectes. Qui més qui menys ja ha organitzat una viquimarató, ha tingut un viquipedista resident o ha fet una donació de continguts. Ara el principal repte és de sostenibilitat en el temps i d’escalabilitat.
Dissabte al matí vam fer fet una presentació on cada organització presentava la situació del seu projecte GLAM, mencionant si era liderat per voluntaris o empleats, el pressupost associat i els millors projectes, èxits i fracassos. Amical no respon a una estructura estatal sinó a una comunitat cultural. Aquí podeu trobar la nostra presentació la podeu trobar i aquí la resta de presentacions i imatges de l’acte.
Alguns dels temes analitzats en el debat posterior van ser la relació capítols (chapters) i comunitat. I les particularitats de cada país per establir col·laboracions amb institucions públiques. Per exemple: França es basa en un sistema de convenis formals amb uns compromisos establers, uns objectius i un seguiment, mentre que Amical funciona basant-se principalment en els tècnics, començant primer la col·laboració i després signant un conveni marc, només si és exigit per algun dels col·laboradors. Totes dues estratègies tenen els seus punts forts i els seus punts febles.
El projecte d’Amical que va generar més interès és el que estem duent a terme amb el Servei de Biblioteques públiques de la Generalitat de Catalunya. Sèrbia, Ucraïna i Itàlia van mostrar molt interès en reproduir literalment el nostre model.
A la sessió de tarda vam parlar de quines són les mètriques, eines o sistemes per compartir millor les nostres experiències amb les institucions culturals i amb la resta de capítols. En aquest punt, al meu parer, hi ha una gran diferència entre els directors de programa que són viquipedistes i els que no. Els que no ho són sovint mostren certa “por” d’interactuar amb la comunitat i no se senten còmodes amb algunes eines bàsiques dels entorns wiki. Com a anàlisi general del dia, penso que es nota molt la diferència entre els chapters on el GLAM Director forma part de la comunitat i aquells en les que és un mer empleat extern. Aquest però, és un debat freqüent en totes aquelles organitzacions sense ànim de lucre on existeix la figura d’un empleat o personal alliberat.
Vosaltres… què hi penseu?
Article publicat inicialment aquí.