OpenGLAM i les claus de la cooperació i la col·laboració en el món digital

L’exposició es basa en dues premisses: la primera, que el patrimoni és de tots, i la segona, que la major part dels professionals d’institucions culturals treballen en un servei públic. La cultura lliure recorda això constantment a les institucions: tothom hi guanya si en fa ús, independentment de la finalitat per a què ho vol (pur coneixement personal, explotació comercial, etc.). I vol posar-ho en pràctica. No hi ha res de nou… bé potser sí, la consciència del dret a reclamar-ho.

Això ens obliga a maximitzar el retorn, perquè tenim un tresor nacional que està infrautilitzat. Que tothom faci ús del patrimoni, el reutilitzi, creï nou coneixement a partir de l’existent, enriqueix la societat.

GLAM, GLAMwiki i OpenGLAM són portes d’entrada per posar en valor allò comú i cridar l’atenció a les institucions: “això és de tots, deixa-m’ho fer servir”, com una nova normalitat. Els acrònims no deixen de ser marques esbiaixades, amb una visió anglo-cèntrica.

En Genís Roca fa un paral·lelisme prou entenedor: al principi Internet s’associava a un perfil tècnic; quan es va començar a parlar de 2.0 es va associar al màrqueting, i quan parlem d’estratègia digital es pensa en la direcció.

El GLAMwiki només és una manera d’introduir-se a les institucions. I Internet és l’escenari que ho ha fet possible. Però només és una eina, o un canal, no un fi en si mateix. Internet com a canal som tots, un canal que complementa l’espai físic. Això ens ha de fer canviar les condicions i repensar els espais físics: perquè s’hi ha d’anar? Els espais físics han de ser diferents del que han estat fins ara. Internet és un espai de descoberta i hem de saber el valor que aporta l’espai físic. L’espai físic ha d’assumir nous rols, centrats en posar en valor l’experiència que s’hi pot trobar i que no podem tenir a Internet.

Pel que fa a les metadades i les llicències de drets d’autors, no ens han d’espantar. Les metadades són estàndards que biblioteques i arxius fa temps que utilitzen, per tant, ja tenen molt camí fet que obre moltes possibilitats. També les llicències del drets d’autors. Uns i altres són eines que ens permeten connectar entorns diferents.

Ens posa quatre exemples bàsics en OpenGLAM:

  1. Obrir les col·leccions (accessibilitat i reutilització) (de penjar el PDF a obrir l’API).
  2. Obrir la governança (que vol dir obrir l’estratègia, compartir eixos, i complicat, per tant…)
  3. Programar sobre la base de la comunitat, i no a la inversa.
  4. Recordar el rol de servei, d’utilitat a la comunitat; entendre les biblioteca com el CAP del barri, en el marc de l’educació, i no amb una funció condescendent.

Hem de tenir clar quin és el nostre objectiu: què obrim? com? qui ho farà servir? Perquè si no ho fem així ens trobarem amb la paradoxa de la inutilitat d’obrir coses. Europeana n’és un clar exemple, obrir-ho no vol dir que la gent hi entri. Després recuperarem aquesta idea.

Que sigui open vol dir que la medalla és de tothom i cal establir una estratègia clara:

  • Demostrar fent: objectiu clar i centrant-nos en tot allò que és de domini públic
  • Anar fent fins a demostrar que el model és vàlid.
  • Lidera qui més fa, no per càrrec, pes ni mida, ni qui ho fa millor. La participació és asimètrica.
  • Maximitzar el retorn social: obrir les dades sense restricció.

És una actitud, no un model que es pugui copiar amb idèntics resultats.

Els projectes grans només són vàlids com a impulsors, però sovint neixen morts, no tenen l’adaptabilitat i proximitat que els cal. D’alguna manera el comptar amb recursos econòmics és símbol de fracàs.

El finançament no és un problema si el projecte és bo. Però és imprescindible prioritzar i plantejar-se si es necessita finançament per a un projecte, o què passarà quan no els tinguem. I les prioritats han d’estar alineades amb el pla estratègic i amb allò que sapiguem fer. Si hem de pagar per fer allò que no sabem fer, hem de fer-ho? Al final, els sistemes que no tenen l’incentiu econòmic com a base solen funcionar millor. Sense perdre de vista que, a més, la clau de l’èxit és la comunitat, la comunitat entesa com a grup de gent que comparteix objectius, necessitats, espais o interessos. Si s’alineen sortirà millor, però calen vincles, compartint, establint relacions, generant grup, conversa, reputació, etc. Cal temps, cal escolta activa i alinear projectes a necessitats i a tipologia de membres i rols de la comunitat. No és simplement un like o un retuit.

Quines són les fases més habituals en un procés d’obertura? primer la negació, després la curiositat, la recerca d’altres que també ho fan, la demanda més personalitzada (Jo també! Ho teniu en lila?), els inicis amb restriccions, la col·laboració amb gent que ens permet passar a l’entusiasme i a voler-ho tot, a l’obertura massiva i lenta. Però la repercussió real és poca i això ens porta a la crisi existencial i d’aquí a la dinamització real, a un nou posicionament, a un impacte en una altra escala: la rellevància.

L’OpenGLAM es veu com una nova relació entre institucions i persones, quan en realitat està responent a la lògica per les quals van ser creades: compartir el patrimoni i donar servei a la ciutadania.

El GLAM va ser creat l’any 2009 però no ha fet el salt per integrar informació i coneixement: “les dades obertes ja són massa, necessito ulls que les llegeixin”.
Quan comença el torn d’intervencions el debat s’amplia: parlem de la importància de l’àmbit local, del paper de lideratge que la biblioteca pot tenir d’acord amb allò que ha fet i fa, i no merament amb allò que és. Cal treballar pensant en les necessitats i en els nostres objectius. Saber en què som bons i donar-li importància a això.

També es posa molt d’èmfasi en la necessitat de fer-ho amb els del costat. L’accent està en l’actitud: “alliberem, però no col·laborem”. Cooperar no vol dir tots treballant al voltant d’una taula, vol dir tots treballant en la mateixa línia. Cal aprofitar les noves oportunitats que ens presten les plataformes, pensant que els repositoris són el principi, no el final. A partir d’aquí calen seleccions, cal difusió i recerca.

Els bibliotecaris són la segona pàgina de Google, és fonamental adaptar-se a l’usuari, aportar un valor afegit a les consultes per anar més enllà d’on arriba un robot. Cal escoltar l’usuari, seguir-lo a les xarxes i prestar-li la nostra ajuda. Apropar-nos-hi, impulsant la conversa, l’intercanvi. El nostre valor és l’atenció personalitzada.

Hem de ser conscients de la importància d’impulsar projectes, de ser el node de coordinació entre diferents unitats de la cultura en obert. Ser petit o local no vol dir ser irrellevant. S’ha de ser proactiu, observar l’entorn i generar nous espais de relació.

En definitiva, per cooperar és necessari saber què necessita l’altre i quines són les seves debilitats per poder-les cobrir a partir de les nostres fortaleses. I per això és imprescindible la confiança.

Nota: Text d’adaptat d’aquesta publicació. Aquest text és una crònica de la meva intervenció en les tertúlies el primer glop de cervesa, celebrada el 4 d’octubre de 2016.

Eduwiki

Quan els estudiants editen la Viquipèdia en el marc d’un projecte educatiu milloren el seu aprenentatge significatiu, col·laboren en una obra molt consultada, consultant i referenciant diverses fonts i entenent que el coneixement no és monolític ni únic.
La Viquipèdia és una enciclopèdia elaborada col·laborativament per alguns dels seus propis lectors. Molta gent millora constantment els articles, realitzant-hi milers de canvis que s’enregistren íntegrament en els historials de cada veu i que es poden veure a la pàgina de canvis recents. Tots els articles sempre són millorables: corregint faltes d’ortografia o de gramàtica, millorant la redacció, ampliant el contingut i millorant les referències bibliogràfiques. L’objectiu és incorporar els estudiants en aquest procés, fent que millorin veus relacionades amb el currículum de l’assignatura.

Beneficis: Què pot aportar la Viquipèdia?

Als alumnes

Editant la Viquipèdia en grup
  1. Motivació: pot compartir el que s’ha après a l’assignatura en el 5è lloc web més visitat del món. La seva feina no es queda a un calaix, no la mira només el professor: serveix per a tothom.
  2. Aprenentatge significatiu: El redactat del text ha de ser propi. La Viquipèdia no permet copiar literalment d’altres fonts. Per tant es produeix un autèntic aprenentatge, lluny del memorisme que s’oblida en acabar un examen. Els hipervincles ajuden a connectar conceptes i s’entén el sentit d’allò que s’aporta, ja que pot ser consultat per altres persones.
  3. Competència digital: s’aprèn a usar una eina digital potent, així com conceptes relacionats (llicències obertes, drets d’autor, validació entre iguals, historial de canvis, consulta de fonts diverses i gestió de la informació…)
  4. Millora de la capacitat comunicativa: tots els futurs graduats han de poder expressar-se correctament, distingint entre objectivitat i opinió, divulgant de forma entenedora les idees bàsiques del seu camp d’expertesa.
  5. Treball col·laboratiu: els articles mai no són d’una sola persona, sinó que creixen amb el treball de tots, s’aprèn a acceptar normes alienes, a consensuar polítiques, a dialogar sobre el contingut… També incrementen la seva capacitat d’esforç, ja que un article no surt a la primera, no s’accepta tal qual sinó que requereix diverses revisions per assolir estàndards de qualitat. És un aprenentatge del procès de revisió per parells de les revistes especialitzades.
  6. Reflexió epistemològica: el coneixement no es monolític ni únic, sinó que varia segons la versió consultada, no es pot sostenir que hi hagi una sola veritat quan qualsevol pot afegir o modificar el contingut vigent. Els alumnes augmenten el seu esperit crític en qüestionar-se la validesa d’allò escrit mentre valoren el propi saber.

Als professors

  1. Retorn: Els professors es deuen a la societat. La Viquipèdia és un dels millors canals per dur a terme el retorn públic, fent que la societat es beneficiï de les seves recerques.
  2. Innovació: la Viquipèdia permet treballar d’una altra manera, incorporant la visió i les eines del segle XXI per donar més rellevància al treball de l’aula. El pas al món digital és senzill perquè hi ha ajudes i mentors que guien en tots els passos.
  3. Canvi de dinàmica: el professor pot cedir part del protagonisme a l’alumne, que esdevé actiu en la construcció del coneixement i no solament un receptor passiu de dades. D’aquesta forma el professor queda més lliure per aconsellar en el procés de cerca de la informació, d’avaluació, de debat…
  4. Avaluació més rica: no s’avalua solament el resultat final sinó tot el procés, gràcies a l’historial de l’article i a les reunions de seguiment amb els alumnes. Es pot destriar la feina de cada membre del grup si es considera necessari i es compta amb opinions alienes (els viquipedistes) per incorporar a la qualificació final.
  5. Material docent: els articles en diferents idiomes poden servir de contrapunt i comparació al material tradicional provinent de manuals, revistes o assajos, per tal d’incentivar el debat a l’aula o la correcció d’errors en temps real.

Al centre

Diverses universitats catalanoparlants ja tenen viquiprojectes docents en curs
  1. Prestigi: el centre es presenta com una institució viva i actual, que participa de forma activa en la creació de coneixement valuós, avalat pels seus professors. El nombre de visites dels articles millorats garanteix una visibilitat més àmplia que qualsevol revista amb alt índex d’impacte.
  2. Catalanitat: si es participa a l’edició en català, hom lluita per normalitzar la llengua i mantenir-la viva a la comunitat docent, superant la diglòssia que impera en determinats àmbits.
  3. Diàleg: la universitat o centre educatiu se suma a altres comunitats culturals, experts de diferents àmbits i societat en general per millorar els articles, creant un retorn de la inversió que la societat fa en la pròpia universitat i trencant les barreres d’espai i temps per acostar la cultura a tothom, una de les missions fonamentals de l’educació superior.