Prescindir de Carme Fenoll: Un error garrafal de la conselleria de cultura

Foto possiblement subjecta a drets d'autor.

Avui s’ha fet públic, na Carme Fenoll no continuarà com a cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Avui és un dia trist per la cultura, on s’ha fet evident la manca de visió estratègica a nivell cultural d’aquest país.

Com Maria Mercè Marçal, Carme Fenoll també és “dona, de classe baixa i de nació oprimida”. I no n’ha tret bandera, ni victimisme, ni res. Només feina, empatia i resultats. Ha treballat com qui més, asfaltant els carrers de tota Catalunya a primeríssima hora del matí. Despertant els galls. Agitant les gallines. Posant ordre i pau, dinamitzant un sector que estava adormiscat. Fent equilibris impossibles entre les realitats històriques del sector bibliotecari (Diputacions, Xarxes territorials, rol dels Ajuntaments). Per mi és un error estratègic garrafal prescindir d’ella, per diversos motius:

Continua llegint «Prescindir de Carme Fenoll: Un error garrafal de la conselleria de cultura»

#1lib1ref

1lib1ref

La Viquipèdia sempre ha estat en el punt de mira per una cosa: la manca de fiabilitat. Cada vegada que em fan una entrevista, sempre em pregunten el mateix: La Viquipèdia…és fiable? Jo, tirant de les meves plantilles de resposta, sempre contesto: Res és fiable per sí mateix. És la gent que se’n refia de les coses i dels altres. Jo no em refio del meu peixater i en canvi sí del meu fruiter. Que una cosa estigui publicada en paper o en digital no significa que sigui certa. Tots tenim la nostra veritat. La Viquipèdia només evidencia aquest fet i -en el seu avís general, informa clarament que no dóna cap garantia de validesa. En el fons, no fa res més que seguir el mètode científic. No dóna res per cert ni per definitiu. Ho qüestiona tot, fins i tot els seus propis articles i els seus col·laboradors. Els articles de la Viquipèdia no diuen “això és cert” sinó que diuen “això és el que els voluntaris en aquesta llengua han sigut capaços de compilar fins ara”. I sempre basant-se en fonts alienes. En publicacions. En revistes especialitzades. En premsa. És el que els viquipedistes anomenem referències.

Els viquipedistes no som creadors de coneixement, sinó gestors del coneixement. Recollim informació publicada, la sintetitzem, la contrastem, la posem a disposició del públic i demanem que ens la critiquin, la millorin, l’arreglin, l’actualitzin. Anem amb l’acceptació de l’error per davant, i demanem ajuda.

En un escenari on els termes de moda són “post-veritat“, o “fake news“, on pescar clics sembla més important que validar el contingut que es publica, el model de la Viquipèdia esdevé de referència: Citar la font. Els periodistes no estan obligats a citar les seves fonts. Els viquipedistes sí. No es tracta tant de validar la informació, sinó de verificar la traçabilitat de la mateixa. No et dic pas que sigui cert. Et dic d’on ho he tret. I et demano que m’ajudis a millorar-ho. Com més fonts i més diverses, millor serà un article. Ets tu amb el teu esperit crític qui hauràs de decidir si et creus o no tota o part de la informació llegida.

La feina però, no s’acaba mai. Hi ha milers d’articles a la Viquipèdia en català que necessiten fonts bibliogràfiques. Històricament, els bibliotecaris han facilitat l’accés a la informació a la ciutadania. És per això que, coincidint amb l’aniversari de la popular enciclopèdia en línia, demanem que ens regalin una referència. Imagineu un món on cada bibliotecari afegís una referència bibliogràfica a Viquipèdia? Benvinguts a #1lib1ref.

OpenGLAM i les claus de la cooperació i la col·laboració en el món digital

L’exposició es basa en dues premisses: la primera, que el patrimoni és de tots, i la segona, que la major part dels professionals d’institucions culturals treballen en un servei públic. La cultura lliure recorda això constantment a les institucions: tothom hi guanya si en fa ús, independentment de la finalitat per a què ho vol (pur coneixement personal, explotació comercial, etc.). I vol posar-ho en pràctica. No hi ha res de nou… bé potser sí, la consciència del dret a reclamar-ho.

Això ens obliga a maximitzar el retorn, perquè tenim un tresor nacional que està infrautilitzat. Que tothom faci ús del patrimoni, el reutilitzi, creï nou coneixement a partir de l’existent, enriqueix la societat.

GLAM, GLAMwiki i OpenGLAM són portes d’entrada per posar en valor allò comú i cridar l’atenció a les institucions: “això és de tots, deixa-m’ho fer servir”, com una nova normalitat. Els acrònims no deixen de ser marques esbiaixades, amb una visió anglo-cèntrica.

En Genís Roca fa un paral·lelisme prou entenedor: al principi Internet s’associava a un perfil tècnic; quan es va començar a parlar de 2.0 es va associar al màrqueting, i quan parlem d’estratègia digital es pensa en la direcció.

El GLAMwiki només és una manera d’introduir-se a les institucions. I Internet és l’escenari que ho ha fet possible. Però només és una eina, o un canal, no un fi en si mateix. Internet com a canal som tots, un canal que complementa l’espai físic. Això ens ha de fer canviar les condicions i repensar els espais físics: perquè s’hi ha d’anar? Els espais físics han de ser diferents del que han estat fins ara. Internet és un espai de descoberta i hem de saber el valor que aporta l’espai físic. L’espai físic ha d’assumir nous rols, centrats en posar en valor l’experiència que s’hi pot trobar i que no podem tenir a Internet.

Pel que fa a les metadades i les llicències de drets d’autors, no ens han d’espantar. Les metadades són estàndards que biblioteques i arxius fa temps que utilitzen, per tant, ja tenen molt camí fet que obre moltes possibilitats. També les llicències del drets d’autors. Uns i altres són eines que ens permeten connectar entorns diferents.

Ens posa quatre exemples bàsics en OpenGLAM:

  1. Obrir les col·leccions (accessibilitat i reutilització) (de penjar el PDF a obrir l’API).
  2. Obrir la governança (que vol dir obrir l’estratègia, compartir eixos, i complicat, per tant…)
  3. Programar sobre la base de la comunitat, i no a la inversa.
  4. Recordar el rol de servei, d’utilitat a la comunitat; entendre les biblioteca com el CAP del barri, en el marc de l’educació, i no amb una funció condescendent.

Hem de tenir clar quin és el nostre objectiu: què obrim? com? qui ho farà servir? Perquè si no ho fem així ens trobarem amb la paradoxa de la inutilitat d’obrir coses. Europeana n’és un clar exemple, obrir-ho no vol dir que la gent hi entri. Després recuperarem aquesta idea.

Que sigui open vol dir que la medalla és de tothom i cal establir una estratègia clara:

  • Demostrar fent: objectiu clar i centrant-nos en tot allò que és de domini públic
  • Anar fent fins a demostrar que el model és vàlid.
  • Lidera qui més fa, no per càrrec, pes ni mida, ni qui ho fa millor. La participació és asimètrica.
  • Maximitzar el retorn social: obrir les dades sense restricció.

És una actitud, no un model que es pugui copiar amb idèntics resultats.

Els projectes grans només són vàlids com a impulsors, però sovint neixen morts, no tenen l’adaptabilitat i proximitat que els cal. D’alguna manera el comptar amb recursos econòmics és símbol de fracàs.

El finançament no és un problema si el projecte és bo. Però és imprescindible prioritzar i plantejar-se si es necessita finançament per a un projecte, o què passarà quan no els tinguem. I les prioritats han d’estar alineades amb el pla estratègic i amb allò que sapiguem fer. Si hem de pagar per fer allò que no sabem fer, hem de fer-ho? Al final, els sistemes que no tenen l’incentiu econòmic com a base solen funcionar millor. Sense perdre de vista que, a més, la clau de l’èxit és la comunitat, la comunitat entesa com a grup de gent que comparteix objectius, necessitats, espais o interessos. Si s’alineen sortirà millor, però calen vincles, compartint, establint relacions, generant grup, conversa, reputació, etc. Cal temps, cal escolta activa i alinear projectes a necessitats i a tipologia de membres i rols de la comunitat. No és simplement un like o un retuit.

Quines són les fases més habituals en un procés d’obertura? primer la negació, després la curiositat, la recerca d’altres que també ho fan, la demanda més personalitzada (Jo també! Ho teniu en lila?), els inicis amb restriccions, la col·laboració amb gent que ens permet passar a l’entusiasme i a voler-ho tot, a l’obertura massiva i lenta. Però la repercussió real és poca i això ens porta a la crisi existencial i d’aquí a la dinamització real, a un nou posicionament, a un impacte en una altra escala: la rellevància.

L’OpenGLAM es veu com una nova relació entre institucions i persones, quan en realitat està responent a la lògica per les quals van ser creades: compartir el patrimoni i donar servei a la ciutadania.

El GLAM va ser creat l’any 2009 però no ha fet el salt per integrar informació i coneixement: “les dades obertes ja són massa, necessito ulls que les llegeixin”.
Quan comença el torn d’intervencions el debat s’amplia: parlem de la importància de l’àmbit local, del paper de lideratge que la biblioteca pot tenir d’acord amb allò que ha fet i fa, i no merament amb allò que és. Cal treballar pensant en les necessitats i en els nostres objectius. Saber en què som bons i donar-li importància a això.

També es posa molt d’èmfasi en la necessitat de fer-ho amb els del costat. L’accent està en l’actitud: “alliberem, però no col·laborem”. Cooperar no vol dir tots treballant al voltant d’una taula, vol dir tots treballant en la mateixa línia. Cal aprofitar les noves oportunitats que ens presten les plataformes, pensant que els repositoris són el principi, no el final. A partir d’aquí calen seleccions, cal difusió i recerca.

Els bibliotecaris són la segona pàgina de Google, és fonamental adaptar-se a l’usuari, aportar un valor afegit a les consultes per anar més enllà d’on arriba un robot. Cal escoltar l’usuari, seguir-lo a les xarxes i prestar-li la nostra ajuda. Apropar-nos-hi, impulsant la conversa, l’intercanvi. El nostre valor és l’atenció personalitzada.

Hem de ser conscients de la importància d’impulsar projectes, de ser el node de coordinació entre diferents unitats de la cultura en obert. Ser petit o local no vol dir ser irrellevant. S’ha de ser proactiu, observar l’entorn i generar nous espais de relació.

En definitiva, per cooperar és necessari saber què necessita l’altre i quines són les seves debilitats per poder-les cobrir a partir de les nostres fortaleses. I per això és imprescindible la confiança.

Nota: Text d’adaptat d’aquesta publicació. Aquest text és una crònica de la meva intervenció en les tertúlies el primer glop de cervesa, celebrada el 4 d’octubre de 2016.

100 Anys de biblioteques…i ara què?

Com va mencionar el mateix Prat de la Riba, les biblioteques són un espai comú a totes les disciplines intel·lectuals. El mateix passa amb Internet. Fa cent anys la xarxa de biblioteques de la Mancomunitat va ser creada amb una clara voluntat d’alfabetització social, de socialització del coneixement. Les bibliotecàries van assumir un cert rol d’activisme cultural, que encara mantenen, promovent l’accés a la cultura independentment de l’origen i la posició social dels ciutadans. Actualment, el gran gruix de processos de creació, processament i comunicació de la informació tenen lloc a la xarxa. És per això que les bibliotecàries han de reforçar el seu rol de facilitadores i acompanyar a la ciutadania en el seu procés d’alfabetització digital.

La biblioteca és i ha de continuar sent un espai de descoberta, un espai de socialització de la informació i d’accés al coneixement, independentment del format en el qual aquest es presenti. Les bibliotecàries han d’aprofitar la seva expertesa en catalogació i gestió de la informació per facilitar al ciutadà l’establiment de noves habilitats de cerca que ens permetin generar nous criteris i noves jerarquies dins de l’immens univers que és Internet. Són més necessàries que mai. En un món líquid, ens poden ajudar els ciutadans a seleccionar entre milers de fonts, a fer-ho amb esperit i sentit crític. Amb l’alfabetització digital, les biblioteques han de convertir-se en un node referent, bàsic i necessari de la nostra xarxa.

Poden promoure la capacitat de síntesi, ajudar-nos a fer connexions entre fonts disperses, amb l’objectiu de generar un relat unificat, un context. En el fons, es tracta de continuar promovent la curiositat per aprendre. És relativament fàcil, ja que ho porten fent molts anys.

Font: text publicat originalment aquí