Categories
Català Drets digitals

La Covid-19, una amenaça pels drets digitals?

El 2020 passarà a la història com l’any de la pandèmia de la COVID-19. I tots recordarem com el nostre dia a dia va canviar radicalment d’un dia per l’altre. Durant aquests mesos, organitzacions sense ànim de lucre d’arreu del món han publicat diversos informes avisant que la covid-19 ha generat una crisi global en els drets digitals. Però, què entenem per drets digitals? Com els ha afectat la covid 19? 

Els drets humans es defineixen com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Considerem doncs els drets digitals com l’extensió dels drets humans a l’entorn digital, com ara el dret a la privacitat, el dret a l’accés a la informació i el dret a la llibertat d’expressió, entre molts d’altres. Com diu l’ONU, els mateixos drets que els ciutadans tenim en el món físic han de ser protegits també a la xarxa.

Mesures excepcionals per un moment excepcional

Durant els primers mesos de l’expansió de la pandèmia, governs d’arreu del món han exercit nivells de vigilància i control ciutadà que no vèiem des de feia dècades. Els governs han afectat i limitat la nostra capacitat de moviment, de reunió i fins i tot de comunicació, amb l’argumentació que eren estratègies per intentar frenar la velocitat de propagació del virus. 

Es va limitar la mobilitar mundial, i es van implementar diverses eines de seguiment massiu, que anaven des de l’ús generalitzat de marcadors biomètrics fins a aplicacions de seguiment geolocalitzat. D’altra banda, països com la Xina, Israel o diversos Estats de la Unió Europea han desenvolupat o com a mínim estudiat la creació del que es coneix com a passaport sanitari, discriminant la ciutadania per motius de salut. En altres països, s’ha intentat fer servir apps de seguiment de contactes de forma obligatòria o voluntària, amb major o menor èxit depenent del país, fent servir geoposicionament o rastreig de contactes per Bluetooth. Israel ha anat més enllà i va crear un braçalet per viatgers, de manera que pot fer seguiment 24h de la ubicació de gent que entra al país. Aquesta tecnologia de rastreig també s’ha vist en creuers turístics, un cop reinstaurada la mobilitat i el turisme. També hem pogut veure que les apps que compilen dades de salut o geoposicionament són sensibles a atacs de seguretat, amb el risc que això comporta per les persones afectades.

Cal destacar la velocitat amb que aquests sistemes de control i seguiment de la ciutadania s’han estès per tot el món, sense que hi hagi hagut un necessari debat social ni ètic. Quines implicacions pot tenir l’ús d’aquestes tecnologies i quin impacte poden tenir a nivell social a llarg termini? La COVID ha fet que, no només aquestes tècniques s’hagin estès per tot el món, sino que també ha fet que s’hagin normalitzat. Els governs de tot el món han reclamat nous poders de vigilància extraordinaris per contenir la propagació del virus. Però molts d’aquests poders envaeixen la nostra privacitat, limiten la nostra llibertat d’expressió i afecten de forma més directa els col·lectius vulnerables. En un moment en què algunes democràcies juguen o flirtegen amb l’autocràcia, la covid ha servit per posar a prova la nostra qualitat democràtica i l’ètica com a societat. 

Reaccions

Organitzacions com Edri a la Unió Europea, Big Brother Watch al Regne Unit o EFF als Estats Units van organitzar-se per denunciar els sistemes biomètrics de control social, com són l’ús de termòmetres per controlar l’accés a espais públics com biblioteques o escoles, les càmeres de reconeixement facial, les càmeres tèrmiques, l’us de drones per controlar i limitar els moviments de persones, o l’ús de les dades de telefonia per geoposicionar la població. També van denunciar abusos en el control de persones en entorns de treball i dels clients en comerços i botigues. També als EUA, l’organització Privacy international ha denunciat el perill que suposen els passaports d’immunitat, tant per ser discriminatoris com pel poder que donen als Estats per obtenir informació dels seus ciutadans i per decidir sobre els seus moviments. A Alemanya, l’organització Gesellschaft für Freiheitsrechte va denunciar diverses companyies d’assegurances per enviar dades de milers de clients a institucions a tercers, amb l’excusa que era per facilitar la recerca. 

A casa nostra, Barcelona forma part de la Coalició de Ciutats pels Drets Digitals, coneguda pel seu acrònim en anglès CC4DR, una iniciativa llançada inicialment per Amsterdam, Barcelona i Nova York amb més de 50 ciutats a tot el món per incorporar els drets digitals a l’agenda política i urbana. Durant el 2020 van publicar un conjunt de recomanacions per orientar polítics i organitzacions sobre com utilitzar la tecnologia en resposta a crisis com la del COVID 19. La guia conté un seguit de recomanacions que situa els drets humans al centre, promocionant un accés inclusiu a la tecnologia i positiu per a les comunitats urbanes.

El coneixement obert, la col·laboració científica i la transparència han sigut claus per poder trobar vacunes al COVID-19 en un temps records. Socialitzar el procés cognitiu dels científics (Vam poder veure i seguir pràcticament en directe com anaven descobrint com funcionava el virus) ha permès veure el potencial de la col·laboració científica, però també ha generat una sensació contínua de desinformació, i ha evidenciat la feblesa en els sistemes de presa de decisió dels nostres polítics

La situació d’excepcionalitat o fins i tot la declaració d’estat d’alarma en diversos països ha desprioritzat criteris o drets adquirits com el principi de transparència política. Diversos organismes han denunciat la creixent manca de transparència en els sistemes de presa de decisions polítiques per regular la pandèmia. Qui dediceix quina limitació o prohibició? Sota quins criteris? Molts “procicats” d’arreu del món (organismes creats per grups interdepartamentals per decidir què es permetia i no es permetia fer en un moment donat) no han seguit els criteris de transparència que s’esperaria dels governs. En molts casos ha sigut impossible accedir a qui formava part d’aquests grups, quin era el sistema de presa de decisions o a les actes de les reunions. Això ha passat arreu del món. No saber amb quin criteri es prenen decisions que afecten directament a a la vida i a l’economia de milers o milions de persones, genera desconfiança en les institucions.  

Debat de fons

La velocitat d’implementació tecnològica i l’emergència sanitària no poden deixar enrere el necessari debat social. No podem perdre drets adquirits, i hem de continuar defensant criteris com el consentiment, la transparència, l’equitat, la inclusió i el principi d’universalitat; la gestió de la COVID19 ens ha de servir per veure l’impacte real que tenen els debats sobre l’ús de la tecnologia en la nostra societat i els límits a la llibertat i als drets socials que això pot implicar si no es gestiona d’una manera oberta i transparent. 

L’ONU ho deixar molt clar al seu informe, on menciona que mantenir i defensar els drets digitals ha de ser una de les principals prioritats dels governs en la gestió post-covid:

Tot i el paper instrumental d’Internet i les tecnologies digitals, que han proporcionat noves vies per a l’exercici de les llibertats públiques i l’accés a la salut i a la informació, en particular durant la pandèmia COVID-19, els estats continuen aprofitant aquestes tecnologies per aixafar la dissidència, vigilen i anul·len l’acció col·lectiva online i offline i les empreses tecnològiques han fet massa poc per evitar aquest abús de drets humans

UN Human Rights Council

En el fons, els drets digitals no existeixen com a tals, no són més que els drets humans aplicats a l’era digital. Defensem doncs els drets humans.

Article publicat al número 36 de la Revista Terme. Revista d’història i pensament. Desembre 2021.

ISSN paper: 0213-6678
ISSN electrònic: 2014-9670