Fugir del foc i caure a les brases

traducció i petita adaptació de text original d’Aral Balkan

Mariana Mazzucato ha publicat un article a la revista MIT Technology Review titulat Let’s make private data into a public good

Milor no fer-ho.

Si bé les crítiques de Mariana sobre el capitalisme de vigilància són encertades, la seva proposta de remei queda lluny de ser recomanable.

Sí, el capitalisme de la vigilància és dolent

Mazzucato comença argumentant, i amb raó, que les grans empreses del capitalisme de vigilància, com Google o Facebook, “estan obtenint enormes beneficis fent servir tecnologies que van ser creades originalment amb diners públics, dels contribuents”. Segons l’autora, “l’algoritme de Google es va desenvolupar amb fons de la National Science Foundation, i l’internet va provenir dels fons de DARPA. El mateix és cert per a les pantalles tàctils, el GPS i fins i tot per a Siri. A partir d’això, els gegants tecnològics han creat monopolis de facto alhora que eludeixen el tipus de regulació -fiscal i legal- que controlaria els monopolis en qualsevol altra indústria. A més, el seu model de negoci es basa en aprofitar els hàbits i la informació privada dels contribuents que van finançar aquestes tecnologies en primer lloc”.

No hi ha res que discutir aquí. Es tracta d’un breu resum de la tragèdia dels béns comuns que es troba al cor del capitalisme de vigilància i, de fet, al neoliberalisme.

Mazzucato també descriu amb precisió el model de negoci d’aquestes empreses, tot i que sense centrar-se en el mecanisme real pel qual es recullen les dades per començar. Diu que els models de negoci de Facebook i Google es basen en la mercantilització de dades personals, transformant les nostres amistats, interessos, creences i preferències en propostes comercials… L’anomenada economia compartida es basa en la mateixa idea.

Fins aquí, tot bé. Però, a continuació, el text fa un gir espantós:

De fet, no hi ha cap raó perquè les dades del públic no siguin propietat d’un dipòsit públic que ven les dades als gegants tecnològics, en lloc de viceversa.

Hi ha moltes raons per les quals no hem de fer això.

L’anàlisi de Mariana Mazzucato és bàsicament defectuós en dos aspectes: en primer lloc, ignora la violació de la privadesa, que és per si mateixa una injustícia inherent del capitalisme de vigilància. Es podria dir que la seva recomanació tindria l’efecte de normalitzar-la. En segon lloc, perpetua una falsa dicotomia: que no existeix cap sistema de disseny de tecnologia més enllà de Silicon Valley, oblidant mencionar que existeixen veritables alternatives: tecnologies ètiques, lliures, obertes, descentralitzades i interoperables.

No, no hem de normalitzar la violació de la privadesa

La principal injustícia que ignora el text és que el model de negoci de Google i Facebook es basa en la violació d’un dret humà fonamental. Quan diu “no oblidem que una gran part de la tecnologia i les dades necessàries han estat creades per tots”, sembla que ens hem reunit voluntàriament per crear un conjunt de dades per al bé comú mostrant els detalls més íntims de les nostres vides, mitjançant sistemes de seguiment i agregació de dades. En veritat, no vam fer cap cosa similar.

Vam ser cultivats.

És possible que ens resignem a ser cultivats per gent com Google i Facebook perquè no tenim altra opció, però aquesta no és una definició saludable de consentiment segons cap estàndard. Si el 99.99999% de tota la inversió es destina a finançar tecnologia basada en la vigilància (i ho fa), llavors les persones no tenen una veritable opció ni es pot esperar que donin cap tipus de consentiment significatiu per ser rastrejats i categoritzats. El capitalisme de vigilància és la norma avui. És tecnologia convencional. És el que financem i allò què construïm.

També és bàsicament injust.

Hi ha una raó molt important per la qual les dades del públic no han de ser propietat d’un repositori públic que les vengui als gegants tecnològics perquè no són dades del públic, són dades personals i mai no haurien de ser compilades per un tercer, per començar.  És possible escoltar el mateix argument de persones que diuen que cal nacionalitzar Google o Facebook.

No, no, no, no, no, no, ino! La resposta a la violació de la privacitat per part de les grans corporacions no és una violació de la mateixa per part del govern, sinó respectar els nostres drets humans i no violar la privacitat de ningú.

Això no vol dir que no puguem tenir un repositori comú (Commons) de dades públiques. De fet, hem de fer-ho. Però hem d’aprendre a fer una distinció bàsica entre les dades sobre les persones i les dades sobre el món que ens envolta.

Dades sobre persones ≠ dades sobre roques

El nostre error fonamental en parlar de dades és que fem servir un únic terme quan es fa referència tant a la informació sobre persones com a la informació sobre les coses. I tot i així, hi ha un món de diferència entre dades sobre una roca i dades sobre un ésser humà. No puc privar una roca de la seva llibertat ni de la seva vida, no puc fer malbé emocionalment ni físicament una roca, però sí que puc fer-ho a les persones. Quan posicionem el que es permet fer amb les dades, si no som específics, tant si parlem de roques com de persones, un d’aquests dos grups sortirà malparat i no seran les roques. Aquí hi ha una regla bàsica:

Les dades sobre individus han de pertànyer als mateixos individus. Les dades sobre els béns comuns han de pertànyer als béns comuns.

Demano a tots els que treballen en aquesta àrea -especialment als professors que escriuen llibres i vulguin donar forma a polítiques públiques- que aprenguin això.

Hi ha una alternativa


He esmentat anteriorment que la segona errada fonamental en l’article de Mariana Mazzucato és que perpetua la falsa dicotomia que Silicon Valley i el seu model capitalista de vigilància massiva és el únic model possible i que l’hem d’acceptar com a tal. Això és fals.

És cert que tota la tecnologia moderna funciona recollint dades. Aquest no és el problema. La qüestió central és “qui és propietari i controla aquestes dades i la tecnologia per la qual es recopila?”. La resposta a aquesta pregunta avui és “les grans corporacions”. Les empreses com Google i Facebook posseeixen i controlen les nostres dades no arran d’alguna característica inevitable de tecnologia moderna, sinó perquè van dissenyar la seva tecnologia d’acord amb les necessitats del seu model de negoci.

Concretament, Google i Facebook dissenyen tecnologies propietàries i centralitzades que creïn addicció en les persones i les bloquegin dins dels seus entorns tancats. En aquests sistemes, les vostres dades s’originen en un lloc on no sou el propietari.  Com diu la Free Software Foundation, el núvol no és res més que “ordinadors d’altres persones”.



El punt crucial, però, és que aquesta forma tòxica de construir tecnologia moderna no és l’única forma de dissenyar i construir tecnologia.

Sabem com crear sistemes lliures, descentralitzats i interoperables on les nostres dades s’originen en un lloc que nosaltres, com a individus, posseim i controlem.

Dit d’una altra manera, sabem com construir tecnologia on els algorismes es mantenen en els nostres propis dispositius i, per començar, no explotin la nostra informació personal.

Dir que hem de tenir en compte que un tercer recopilarà les nostres dades personals és capitular al capitalisme de vigilància. És acceptar la falsa dicotomia o que tenim tecnologia basada en la vigilància o renunciem a la tecnologia moderna.

Això no és cert, ni necessari ni acceptable: Podem i hem de dissenyar tecnologies ètiques.

We practice Ethical Design

Regular i reemplaçar


Com que cada vegada més escolto arguments derrotistes que accepten inherentment la vigilància com a conclusió previnguda de la tecnologia moderna, vull reiterar el que sembla una veritable solució.

Hi ha dues coses que hem de fer per crear una alternativa ètica al capitalisme de la vigilància:

  1. Regular la merda dels capitalistes de vigilància: L’objectiu aquí és limitar els seus abusos i danys. Això inclou la limitació de la seva capacitat per reunir, processar i retenir dades, així com multar-los amb quantitats significatives i fins i tot forçar el seu tancament.
  2. Fundar i construir alternatives ètiques: En altres paraules, substituïu-les per alternatives ètiques.Avui existeixen alternatives ètiques, però ho fan principalment gràcies als extraordinaris esforços personals d’un petit grup de de rebels del DIY tecnològic. Són projectes molt precaris en relació a les tecnologies domintants. Sovint són apostes finançades a nivell personal, o via petites campanyes de micromecenatge o donacions, o més sovint, a una combinació de tot plegat.

Alguns, com Puri.sm, construeixen dispositius, d’altres, com Mastodon, xarxes socials federades. També existeixen alternatives descentralitzades a la web centralitzada (DAT). Tots aquests projectes es fan normalment amb pocs o cap tipus de finançament. El seu objectiu és garantir la supervivència i demostrar que hi ha una alternativa tecnòlogica molt més amable -i justa- que les tecnologies dominants.

Mentrestant, utilitzem els diners dels contribuents a la UE per finançar iniciatives basades en la vigilància. Les anomenades “start ups”, empreses que, si són reeixides, probablement seran adquirides per grans corporacions capitalistes de l’estil de Google i Facebook. Si fracassen, per una altra banda, el contribuent europeu pagarà la factura. Europa viu immersa i sotmesa a l’imperialisme digital de Silicon Valley, i s’ha convertit en el seu departament de recerca i desenvolupament no remunerat.

Això ha de canviar.

La tecnologia ètica no creix en els arbres. Els capitalistes de risc no la financen. Silicon Valley no ho construirà.

Un contrapunt significatiu al capitalisme de vigilància que protegeix els drets humans i la democràcia no vindrà de la Xina. Si no aconseguim crear-ne un a Europa, em temo que la humanitat estigui destinada durant segles al feudalisme digital. 

Si volem una infraestructura tecnològica ètica-i hem de, ja que el futur dels nostres drets humans, la democràcia i, molt possiblement, de l’espècie depèn d’això-, hem de finançar-la i construir-la.

La resposta al capitalisme de vigilància no és distribuir millor les recompenses de les seves injustícies o normalitzar les seves pràctiques a nivell estatal.

La resposta al capitalisme de la vigilància és un sistema socio-tecno-econòmic-basat en els drets humans i en l’interès públic. Hem de crear i finançar organismes independents que treballin a nivell europeu pel bé comú, per construir una tecnologia ètica que defensi la sobirania individual i el benestar dels béns comuns.

Això és una traducció adaptada al català del text original d’Aral Balkan publicat en anglès aquí (CCBYSA)