Joan Miró seria un bon viquipedista?

Durant els darrers anys he creat desenes d’articles sobre obres de Joan Miró a la Viquipèdia, en diversos idiomes. Regirant llibres, premsa, vídeos, intentant documentar al millor possible la figura del cèlebre pintor català. Per què ho faig? No hi ha una resposta única: per compartir la meva passió, per mantenir la nostra llengua activa a la xarxa, per aprendre mentre difonc allò que m’agrada.

Editar la Viquipèdia és una barreja entre fer un puzle molt gran on totes les peces estan entrellaçades i fer una mica de detectiu d’estar per casa tot consultant llibres, webs i hemeroteques, intentant trobar la font que validi allò que vas llegir ja no recordes on. Hi col·labores amb la satisfacció que el teu passatemps resultarà útil per a milers de persones, i amb la tranquil·litat que —en qualsevol moment— una altra persona podrà millorar o qüestionar allò que tu has fet. Els articles no són «de ningú», sinó que tothom hi pot col·laborar.

Joan Miró volia que l’art arribés a formar part de la vida quotidiana de les persones, i amb la Viquipèdia volem que la suma del coneixement de tota la humanitat arribi a tothom, de manera lliure i gratuïta i en l‘idioma de cadascú. Miró no parlava de pintura, perquè deia que no interessava. Per ell la pintura era un mitjà d’expressió de l’esperit, que és l’únic que ha d’interessar. Al meu entendre, la Viquipèdia —com a enciclopèdia— és també només una eina, una eina que em serveix per difondre la informació entre el nombre més gran possible de persones, amb l’objectiu final de col·laborar en la formació de l’esperit crític d’una ciutadania madura que es qüestioni les coses. La Viquipèdia no és fiable? Res no ho és. És precisament això el que més m’agrada. Com el mètode científic: qüestionar-ho tot per defecte. Els viquipedistes volem que la gent llegeixi, compari, s’informi, s’ho qüestioni tot. Absolutament tot.

Joan Miró… hauria estat un bon viquipedista? Al meu parer, sí, i dels bons. Per què?

Miró col·laborava

Al llarg de la seva trajectòria, Miró va col·laborar amb diversos artistes. Cèlebres són els seus murals ceràmics en què es va deixar influenciar i es va adaptar als mítics forns de Gallifa de la família Artigas. Aquesta constant evolució, aquest sentir-se còmode en entorns experimentals, beta, d’aprenentatge continu, de perpètua imperfecció, té molta relació amb el sistema de treball dels wiki i, per extensió, de la Viquipèdia.

Miró documentava

Un dels tresors de la Fundació Joan Miró són els milers de dibuixos preparatoris de Joan Miró, una persona metòdica que, com ell mateix deia, sempre partia de la realitat. A la Viquipèdia sempre cal partir d’una font. Tota la solvència del projecte rau en les citacions bibliogràfiques. Com Miró, l’escala que permet l’evasió ha d’estar ben arrelada a terra.

Miró divulgava

Quan l’artista va idear la seva fundació, en una Barcelona mancada de llocs on veure art contemporani, Miró va voler defugir la idea clàssica de museu com a simple contenidor d’obres. Juntament amb Josep Lluís Sert, va idear un centre d’estudis d’art contemporani on es mostressin obres del propi Miró, però també d’altres artistes, tant novells com consagrats, i que s’hi realitzessin tot tipus d’activitats culturals i experimentals. Miró no volia un museu tancat, estanc, volia un espai on passessin coses, on les seves obres es poguessin posar i treure, un espai en constant evolució on es divulgués el coneixement, tant el canònic com el més experimental.

Miró, viquipedista

Miró no era una persona aliena al seu temps. Lluís Permanyer deia de Joan Miró: «és un home honrat, senzill i generós, fidel a si mateix, un ciutadà compromès amb la llibertat i amb el seu país». Aquesta voluntat de treballar des del rigor, però sense tancar la porta a l’experimentació, aquesta barreja entre compromís apassionat i una formalitat contemplativa tan mironiana, fa de Miró un viquipedista avant la lettre.

OpenGLAM i les claus de la cooperació i la col·laboració en el món digital

L’exposició es basa en dues premisses: la primera, que el patrimoni és de tots, i la segona, que la major part dels professionals d’institucions culturals treballen en un servei públic. La cultura lliure recorda això constantment a les institucions: tothom hi guanya si en fa ús, independentment de la finalitat per a què ho vol (pur coneixement personal, explotació comercial, etc.). I vol posar-ho en pràctica. No hi ha res de nou… bé potser sí, la consciència del dret a reclamar-ho.

Això ens obliga a maximitzar el retorn, perquè tenim un tresor nacional que està infrautilitzat. Que tothom faci ús del patrimoni, el reutilitzi, creï nou coneixement a partir de l’existent, enriqueix la societat.

GLAM, GLAMwiki i OpenGLAM són portes d’entrada per posar en valor allò comú i cridar l’atenció a les institucions: “això és de tots, deixa-m’ho fer servir”, com una nova normalitat. Els acrònims no deixen de ser marques esbiaixades, amb una visió anglo-cèntrica.

En Genís Roca fa un paral·lelisme prou entenedor: al principi Internet s’associava a un perfil tècnic; quan es va començar a parlar de 2.0 es va associar al màrqueting, i quan parlem d’estratègia digital es pensa en la direcció.

El GLAMwiki només és una manera d’introduir-se a les institucions. I Internet és l’escenari que ho ha fet possible. Però només és una eina, o un canal, no un fi en si mateix. Internet com a canal som tots, un canal que complementa l’espai físic. Això ens ha de fer canviar les condicions i repensar els espais físics: perquè s’hi ha d’anar? Els espais físics han de ser diferents del que han estat fins ara. Internet és un espai de descoberta i hem de saber el valor que aporta l’espai físic. L’espai físic ha d’assumir nous rols, centrats en posar en valor l’experiència que s’hi pot trobar i que no podem tenir a Internet.

Pel que fa a les metadades i les llicències de drets d’autors, no ens han d’espantar. Les metadades són estàndards que biblioteques i arxius fa temps que utilitzen, per tant, ja tenen molt camí fet que obre moltes possibilitats. També les llicències del drets d’autors. Uns i altres són eines que ens permeten connectar entorns diferents.

Ens posa quatre exemples bàsics en OpenGLAM:

  1. Obrir les col·leccions (accessibilitat i reutilització) (de penjar el PDF a obrir l’API).
  2. Obrir la governança (que vol dir obrir l’estratègia, compartir eixos, i complicat, per tant…)
  3. Programar sobre la base de la comunitat, i no a la inversa.
  4. Recordar el rol de servei, d’utilitat a la comunitat; entendre les biblioteca com el CAP del barri, en el marc de l’educació, i no amb una funció condescendent.

Hem de tenir clar quin és el nostre objectiu: què obrim? com? qui ho farà servir? Perquè si no ho fem així ens trobarem amb la paradoxa de la inutilitat d’obrir coses. Europeana n’és un clar exemple, obrir-ho no vol dir que la gent hi entri. Després recuperarem aquesta idea.

Que sigui open vol dir que la medalla és de tothom i cal establir una estratègia clara:

  • Demostrar fent: objectiu clar i centrant-nos en tot allò que és de domini públic
  • Anar fent fins a demostrar que el model és vàlid.
  • Lidera qui més fa, no per càrrec, pes ni mida, ni qui ho fa millor. La participació és asimètrica.
  • Maximitzar el retorn social: obrir les dades sense restricció.

És una actitud, no un model que es pugui copiar amb idèntics resultats.

Els projectes grans només són vàlids com a impulsors, però sovint neixen morts, no tenen l’adaptabilitat i proximitat que els cal. D’alguna manera el comptar amb recursos econòmics és símbol de fracàs.

El finançament no és un problema si el projecte és bo. Però és imprescindible prioritzar i plantejar-se si es necessita finançament per a un projecte, o què passarà quan no els tinguem. I les prioritats han d’estar alineades amb el pla estratègic i amb allò que sapiguem fer. Si hem de pagar per fer allò que no sabem fer, hem de fer-ho? Al final, els sistemes que no tenen l’incentiu econòmic com a base solen funcionar millor. Sense perdre de vista que, a més, la clau de l’èxit és la comunitat, la comunitat entesa com a grup de gent que comparteix objectius, necessitats, espais o interessos. Si s’alineen sortirà millor, però calen vincles, compartint, establint relacions, generant grup, conversa, reputació, etc. Cal temps, cal escolta activa i alinear projectes a necessitats i a tipologia de membres i rols de la comunitat. No és simplement un like o un retuit.

Quines són les fases més habituals en un procés d’obertura? primer la negació, després la curiositat, la recerca d’altres que també ho fan, la demanda més personalitzada (Jo també! Ho teniu en lila?), els inicis amb restriccions, la col·laboració amb gent que ens permet passar a l’entusiasme i a voler-ho tot, a l’obertura massiva i lenta. Però la repercussió real és poca i això ens porta a la crisi existencial i d’aquí a la dinamització real, a un nou posicionament, a un impacte en una altra escala: la rellevància.

L’OpenGLAM es veu com una nova relació entre institucions i persones, quan en realitat està responent a la lògica per les quals van ser creades: compartir el patrimoni i donar servei a la ciutadania.

El GLAM va ser creat l’any 2009 però no ha fet el salt per integrar informació i coneixement: “les dades obertes ja són massa, necessito ulls que les llegeixin”.
Quan comença el torn d’intervencions el debat s’amplia: parlem de la importància de l’àmbit local, del paper de lideratge que la biblioteca pot tenir d’acord amb allò que ha fet i fa, i no merament amb allò que és. Cal treballar pensant en les necessitats i en els nostres objectius. Saber en què som bons i donar-li importància a això.

També es posa molt d’èmfasi en la necessitat de fer-ho amb els del costat. L’accent està en l’actitud: “alliberem, però no col·laborem”. Cooperar no vol dir tots treballant al voltant d’una taula, vol dir tots treballant en la mateixa línia. Cal aprofitar les noves oportunitats que ens presten les plataformes, pensant que els repositoris són el principi, no el final. A partir d’aquí calen seleccions, cal difusió i recerca.

Els bibliotecaris són la segona pàgina de Google, és fonamental adaptar-se a l’usuari, aportar un valor afegit a les consultes per anar més enllà d’on arriba un robot. Cal escoltar l’usuari, seguir-lo a les xarxes i prestar-li la nostra ajuda. Apropar-nos-hi, impulsant la conversa, l’intercanvi. El nostre valor és l’atenció personalitzada.

Hem de ser conscients de la importància d’impulsar projectes, de ser el node de coordinació entre diferents unitats de la cultura en obert. Ser petit o local no vol dir ser irrellevant. S’ha de ser proactiu, observar l’entorn i generar nous espais de relació.

En definitiva, per cooperar és necessari saber què necessita l’altre i quines són les seves debilitats per poder-les cobrir a partir de les nostres fortaleses. I per això és imprescindible la confiança.

Nota: Text d’adaptat d’aquesta publicació. Aquest text és una crònica de la meva intervenció en les tertúlies el primer glop de cervesa, celebrada el 4 d’octubre de 2016.

Àfrica des d’Occident: una mirada esbiaixada

L’exposició «Making Africa» convida a reflexionar sobre el poc que coneixem el continent africà i com l’observem històricament des d’un prisma occidental o eurocèntric, fent servir les nostres categories i els nostres codis. Què en sabem, de l’Àfrica? Qui ens en parla? Com i per què ho fa? Per què no en sabem més coses? Com la mirem?

Qüestionem el mapa

Un mapa és una representació simbòlica que destaca relacions entre elements dins d’una superfície o un espai. Durant molts anys el mapa africà va ser descrit i dissenyat sota la influència del colonialisme europeu o occidental. Això va provocar un biaix històric en la manera de veure el continent, en la manera de conèixer una realitat que ens ha estat presentada com a molt llunyana: Europa com a punt de referència que senyala i defineix altres codis, altres categories, altres realitats. L’Àfrica com l’altre, com a quota d’alteritat. Com tot allò que nosaltres no som: com allò que ens ajuda a definir-nos.

Els humans fem servir divisions contradictòries, geogràfiques o conceptuals, segons que ens convingui. Fem servir el concepte Europa per definir el continent humanista per excel·lència, posicionant-nos en el centre del coneixement, amb les conseqüències que això té en el nostre mapa mental respecte a la resta del món. D’altra banda, sovint fem servir el terme Amèrica quan volem dir Estats Units, i creem el subconjunt Amèrica llatina, països àrabs, Àfrica negra o Països Catalans per parlar d’un seguit de països o territoris amb una llengua o cultura compartides. Però, en canvi, no fem servir conceptes com ara «països cristians». Per què? Un altre exemple curiós és l’ús de la paraula Mediterrani, que ha passat de fer-se servir com a centre a utilitzar-se com a frontera. De considerar el Mediterrani com a bressol de civilitzacions, com un tot que uneix tres continents, a fer-lo servir conceptualment per definir una riba, la dels països del sud d’Europa, que es comparen amb els països nòrdics, o fins i tot com una frontera que ens separa d’un altre món, que no és el nostre.

Fins i tot fem servir conceptes asimètrics com Global North i Global South, on casualment Austràlia forma part del nord global i la Xina, del sud. Aquests conceptes, juntament amb d’altres com països en vies de desenvolupament, països emergents o tercer món, només ajuden a jerarquitzar altres realitats, situant-les en una altra categoria, un altre nivell, un altre plànol, on es fa més difícil la interacció d’iguals. Són maneres més o menys afortunades d’evitar dir la paraula inferior.

Dit això, com i quan fem servir el concepte Àfrica? Es pot considerar Àfrica com un tot? És convenient fer servir l’Àfrica com una unitat cultural, geogràfica o econòmica? Si un sintagma és un conjunt de paraules que mantenen una relació de sentit en el moment de la seva pronunciació o escriptura, com a conjunt, l’Àfrica no actua com a tal. Ni com una divisió homogènia ni com una unitat de coneixement. Els diversos grups humans habitants hi tenen diferències culturals, lingüístiques i econòmiques evidents. Un dels punts que sí que comparteixen bona part dels països africans és la seva herència colonialista, com a hereus o víctimes d’un mateix passat. L’Àfrica és un sistema dividit en elements que es relacionen entre si. Per analitzar-lo, cal, doncs, estudiar aquestes relacions i com n’afecten la globalitat, que adquireix un significat més enllà de la suma de les parts.

Repensem, doncs, el mapa. Qüestionem-lo. Si totes les paraules importants són polisèmiques, pensem quin sentit es vol donar quan fem o fan servir el terme Àfrica.

Repensem la història

Com diu l’activista feminista nigeriana Oyèrónkẹ́ Oyěwùmí, l’època moderna es va caracteritzar per un nombre de processos històrics que inclouen la colonització europea de l’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina. Aquest procés va evocar el desenvolupament del capitalisme i la industrialització, així com la creació d’estats nació, l’augment de les disparitats regionals en el sistema mundial i l’estratificació de la població mundial segons la seva raça i el seu gènere, cosa que provocà una hegemonia cultural euroamericana a escala mundial.

Ha estat Occident qui ha definit i explicat la història d’Àfrica, el seu relat, i amb això ha provocat un biaix obvi en la nostra percepció sobre el continent, que s’ha centrat en la visió històrica d’un continent necessitat, més que no pas en les col·laboracions africanes a la història de la humanitat. Queda clar que l’Àfrica pateix un biaix sistèmic: està subrepresentada a nivell de contingut, de participació i de perspectiva. Partim, doncs, d’un apriorisme incorrecte. Hem d’incrementar, doncs, el nombre de veus que parlin de i des de l’Àfrica, així com la seva contextualització dins el discurs global. I cal fer-ho evitant caure en un reconeixement de quota, sense una aproximació paternalista, sinó cercant un interlocutor vàlid, amb una acceptació sincera de l’altre. És per això que fa temps que s’està reclamant un procés de descolonització del coneixement. El 1984 l’escriptor nigerià Chinua Achebe ho va reclamar en una entrevista, amb una frase inclosa a l’exposició: «Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, els relats de caça sempre glorificaran els caçadors».

Però Occident té uns sistemes de gestió social i del coneixement molt definits, i l’acadèmia només accepta l’existència d’altres grups quan aquests s’adapten a la seva manera de fer. Per desgràcia, sovint entenem la multiculturalitat o integració com a col·lectius que s’adapten al nostre cànon.

Com podem fer, doncs, que les institucions africanes puguin contribuir al cànon global sense ser assimilades? El concepte mateix de cànon és encara vigent? Les universitats africanes han de poden parlar de continguts locals, però no són vàlides per parlar de ciència? Donaríem el mateix valor a una publicació científica publicada a Harvard que a la Universitat de Nairobi? Com ens relacionem amb altres formes de coneixement, algunes fins i tot sense tradició escrita? Quins són els punts reals que afavoreixen l’intercanvi epistemològic? Queden, doncs, moltes qüestions per resoldre.

average-number-of-edits-wikipedia

A la Viquipèdia hi ha cent vegades més articles georeferenciats sobre França que sobre tota l’Àfrica. I només un 25% dels continguts sobre l’Àfrica subsahariana s’editen des d’allà.

La doble mirada

En aquesta línia, Oyěwùmí fa unes reflexions molt interessants sobre l’anàlisi de gènere des d’una perspectiva africana, eliminant-ne alguns conceptes preestablerts pel pensament occidental. Per exemple, qüestiona la mateixa dicotomia home-dona, tot relacionant-la amb el rol central de la família nuclear com a espai aïllat dins de la societat europea, on la identitat i el rol de la dona estan predefinits històricament i on la dona lluita per l’alliberament. Oyěwùmí ens aporta aquesta necessària doble mirada, quan ens explica que la nostra realitat no és l’única possible, i tampoc no ho són les nostres categories, i en posa com a exemple els diferents sistemes d’organització social i familiar de diverses comunitats africanes, en què el rol històric de les dones no té res a veure amb la realitat occidental.

Un altre exemple, no africà però que ens serveix per conèixer el món islàmic, és Sirin Adlbi Sibai, investigadora arabista hispanosiriana que estudia els feminismes islàmics i en fa una revisió, tot proposant la construcció i el desenvolupament d’un pensament islàmic descolonial. Sirin Adlbi Sibai ens explica una altra manera de veure l’Islam i en particular les dones, partint de la tesi que el pensament islàmic contemporani també ha estat influït per les formes clàssiques de poder, importades de la modernitat occidental. També denuncia la dificultat del diàleg intercultural, quan des d’Occident assumim les mateixes categories com a universals per intentar entendre una altra cultura, un altre sistema de valors.

En un moment de crisi identitària, Europa necessita l’Àfrica més que mai. Estem en un moment de reafirmació i qüestionament de nosaltres mateixos, però estem reforçant els codis propis negant-ne la resta, construint murs i fronteres que delimitin la nostra identitat, intentant convertir Europa en l’espai segur i la resta, per definició, en un espai no segur. Aquesta percepció de la pròpia fragilitat ha donat peu als populismes que estan a les portes ‒o a dins‒ de diversos parlaments, amb discursos identitaris on es nega i es criminalitza l’altre per ser diferent.

Podem combatre aquest discurs de la por coneixent millor l’altre. Com explica Carlos Bajo en un interessant article en aquest mateix blog, Internet i les xarxes socials estan fent que milers de noves veus africanes reclamin el seu espai d’atenció. Han sorgit centenars de col·lectius que incideixen en accions polítiques i socials per desmantellar l’actual statu quo dels diversos estats africans. Després de segles de silenciar-los, el mínim que podem fer és parar l’orella. Tots podem ampliar la diversitat del nombre de veus que digerim diàriament als nostres timelines, i cercar aquesta necessària doble mirada. L’Àfrica com a mirall que ens interpel·la, ens defineix i ens qüestiona.

Bibliografia

Font: Text publicat originalment al blog del CCCBlab.

África desde Occidente: una mirada sesgada

África sufre un sesgo sistémico: está subrepresentada a nivel de contenido, de participación y de perspectiva.

La exposición «Making Africa» invita a reflexionar acerca de lo poco que conocemos el continente africano y cómo lo observamos históricamente desde un prisma occidental o eurocéntrico, utilizando nuestras categorías y nuestros códigos. ¿Qué sabemos de África? ¿Quién nos habla de ella? ¿Cómo y por qué lo hace? ¿Por qué no sabemos más cosas? ¿Cómo la miramos?

Cuestionemos el mapa

Un mapa es una representación simbólica que destaca relaciones entre elementos dentro de una superficie o un espacio. Durante muchos años el mapa africano fue descrito y diseñado bajo la influencia del colonialismo europeo u occidental. Esto provocó un sesgo histórico en la forma de ver el continente, en la manera de conocer una realidad que nos ha sido presentada como muy lejana: Europa como punto de referencia que señala y define otros códigos, otras categorías, otras realidades. África como el otro, como cuota de alteridad. Como todo lo que nosotros no somos: como aquello que nos ayuda a definirnos.

Los humanos usamos divisiones contradictorias, geográficas o conceptuales, según nos convenga. Utilizamos el concepto Europa para definir el continente humanista por excelencia, posicionándonos en el centro del conocimiento, con las consecuencias que ello tiene en nuestro mapa mental respecto al resto del mundo. Por otra parte, a menudo usamos el término América cuando queremos decir Estados Unidos, y creamos el subconjunto Latinoamérica, países árabes, África negra o Países Catalanes para hablar de una serie de países o territorios con una lengua o cultura compartidas. Pero, en cambio, no usamos conceptos como «países cristianos». ¿Por qué? Otro ejemplo curioso es el uso de la palabra Mediterráneo, que ha pasado de utilizarse como centro a usarse como frontera. Considerar el Mediterráneo como cuna de civilizaciones, como un todo que une tres continentes, a emplearlo conceptualmente para definir una orilla, la de los países del sur de Europa, que se comparan con los países nórdicos, o incluso como una frontera que nos separa de otro mundo, que no es el nuestro.

Incluso empleamos conceptos asimétricos como Global North y Global South, donde casualmente Australia forma parte del norte global y China, del sur. Estos conceptos, junto con otros como países en vías de desarrollo, países emergentes o tercer mundo, solo ayudan a jerarquizar otras realidades, situándolas en otra categoría, otro nivel, otro plano, donde se hace más difícil la interacción de iguales. Son formas más o menos afortunadas de evitar decir la palabra inferior.

Dicho esto, ¿cómo y cuándo usamos el concepto África? ¿Puede considerarse África como un todo? ¿Es conveniente utilizar África como una unidad cultural, geográfica o económica? Si un sintagma es un conjunto de palabras que mantienen una relación de sentido en el momento de su pronunciación o escritura, como conjunto, África no actúa como tal. Ni como una división homogénea ni como una unidad de conocimiento. Los diversos grupos humanos habitantes presentan diferencias culturales, lingüísticas y económicas evidentes. Uno de los puntos que sí comparten buena parte de los países africanos es su herencia colonialista, como herederos o víctimas de un mismo pasado. África es un sistema dividido en elementos que se relacionan entre sí. Para analizarlo, pues, hay que estudiar estas relaciones y cómo afectan la globalidad, que adquiere un significado más allá de la suma de las partes.

Así pues, repensemos el mapa. Vamos a cuestionarlo. Si todas las palabras importantes son polisémicas, pensemos qué sentido se quiere dar cuando usamos o usan el término África.

Repensemos la historia

Como dice la activista feminista nigeriana Oyèrónkẹ́ Oyěwùmí, la época moderna se caracterizó por un número de procesos históricos que incluyen la colonización europea de África, Asia y América Latina. Este proceso evocó el desarrollo del capitalismo y la industrialización, así como la creación de estados nación, el aumento de las disparidades regionales en el sistema mundial y la estratificación de la población mundial según su raza y su género, lo que provocó una hegemonía cultural euroamericana a nivel mundial.

Ha sido Occidente quien ha definido y explicado la historia de África, su relato, y con ello ha provocado un sesgo obvio en nuestra percepción sobre el continente, que se ha centrado en la visión histórica de un continente necesitado, más que en las colaboraciones africanas a la historia de la humanidad. Queda claro que África sufre un sesgo sistémico: está subrepresentada a nivel de contenido, de participación y de perspectiva. Partimos, pues, de un apriorismo incorrecto. Tenemos que incrementar, entonces, el número de voces que hablan de y desde África, así como su contextualización dentro del discurso global. Y hay que hacerlo evitando caer en un reconocimiento de cuota, sin una aproximación paternalista, sino buscando un interlocutor válido, con una aceptación sincera del otro. Es por eso que hace tiempo que se está reclamando un proceso de descolonización del conocimiento. En 1984 el escritor nigeriano Chinua Achebe lo reclamó en una entrevista, con una frase que se incluye en la exposición: «Mientras los leones no tengan a sus propios historiadores, los relatos de caza siempre glorificarán a los cazadores».

Pero Occidente tiene unos sistemas de gestión social y del conocimiento muy definidos, y la academia solo acepta la existencia de otros grupos cuando estos se adaptan a su forma de hacer. Por desgracia, a menudo entendemos la multiculturalidad o integración como colectivos que se adaptan a nuestro canon.

Así pues, ¿cómo podemos hacer que las instituciones africanas puedan contribuir al canon global sin ser asimiladas? ¿El propio concepto de canon es aún vigente? ¿Las universidades africanas deben poder hablar de contenidos locales, pero no son válidas para hablar de ciencia? ¿Daríamos el mismo valor a una publicación científica publicada en Harvard que en la Universidad de Nairobi? ¿Cómo nos relacionamos con otras formas de conocimiento, algunas incluso sin tradición escrita? ¿Cuáles son los puntos reales que favorecen el intercambio epistemológico? Quedan, pues, muchas cuestiones por resolver.

En la Wikipedia hay cien veces más artículos georreferenciados sobre Francia que sobre toda África. Y solo un 25% de los contenidos sobre el África subsahariana se editan desde allí.

En la Wikipedia hay cien veces más artículos georreferenciados sobre Francia que sobre toda África. Y solo un 25% de los contenidos sobre el África subsahariana se editan desde allí.

La doble mirada

En esta línea, Oyěwùmí hace unas reflexiones muy interesantes sobre el análisis de género desde una perspectiva africana, eliminando algunos conceptos preestablecidos por el pensamiento occidental. Por ejemplo, cuestiona la propia dicotomía hombre-mujer, relacionándola con el rol central de la familia nuclear como espacio aislado dentro de la sociedad europea, donde la identidad y el rol de la mujer están predefinidos históricamente y donde la mujer lucha por la liberación. Oyěwùmí nos aporta esa necesaria doble mirada, cuando nos cuenta que nuestra realidad no es la única posible, y tampoco lo son nuestras categorías, y pone como ejemplo los diversos sistemas de organización social y familiar de varias comunidades africanas, en el que el rol histórico de las mujeres no tiene nada que ver con la realidad occidental.

Otro ejemplo, no africano pero que nos sirve para conocer el mundo islámico, es Sirin Adlbi Sibai, investigadora arabista hispanosiria que estudia los feminismos islámicos y hace de ellos una revisión, proponiendo la construcción y el desarrollo de un pensamiento islámico descolonial. Sirin Adlbi Sibai nos cuenta otra forma de ver el Islam y en particular a las mujeres, partiendo de la tesis de que el pensamiento islámico contemporáneo también ha sido influido por las formas clásicas de poder, importadas de la modernidad occidental. También denuncia la dificultad del diálogo intercultural, cuando desde Occidente asumimos las mismas categorías como universales para intentar entender otra cultura, otro sistema de valores.

En un momento de crisis identitaria, Europa necesita a África más que nunca. Estamos en un momento de reafirmación y cuestionamiento de nosotros mismos, pero estamos reforzando los códigos propios negando el resto, construyendo muros y fronteras que delimiten nuestra identidad, intentando convertir a Europa en el espacio seguro y el resto, por definición, en un espacio no seguro. Esta percepción de la propia fragilidad ha dado pie a los populismos que están en las puertas ‒o dentro‒ de varios parlamentos, con discursos identitarios en que se niega y se criminaliza al otro por ser diferente.

Podemos combatir este discurso del miedo conociendo mejor al otro. Tal y como explica Carlos Bajo en un interesante artículo en este mismo blog, Internet y las redes sociales están haciendo que miles de nuevas voces africanas reclamen su espacio de atención. Han surgido cientos de colectivos que inciden en acciones políticas y sociales para desmantelar el actual statu quo de los diversos estados africanos. Después de siglos de silenciarlos, lo menos que podemos hacer es prestar atención. Todos podemos ampliar la diversidad del número de voces que digerimos diariamente en nuestros timelines, y buscar esa necesaria doble mirada. África como espejo que nos interpela, nos define y nos cuestiona.

Bibliografía

Africa from the West: a Biased View

Africa is clearly subject to systemic bias: it is under-represented from the point of view of participation, content, and perspective.

The exhibition Making Africa invites us to reflect on how little we know about Africa, and on the fact that we have historically looked at the continent from a Western or Eurocentric perspective, through our own categories and codes. What do we actually know about Africa? Who talks to us? How and why do they do it? Why don’t we know more? How do we look at it?

Questioning the Map

A map is a symbolic representation that draws attention to the relationships between elements within a surface or a space. For many years, the map of Africa was described and drawn under the influence of European or Western colonialism. This gave rise to a historical bias in the way we see the continent and the way we approach a reality that has been presented to us as very remote: Europe as a frame of reference that determines and defines other codes, other categories, other realities. Africa as the “other”, as a share of alterity. As everything that we are not: as that which helms us to define ourselves.

Humans use contradictory geographic and conceptual divisions, in line with our interests. We refer to the concept of “Europe” as the humanist continent par excellence, placing ourselves at the centre of knowledge, with inevitable consequences on our mental map of the rest of the world. Similarly, we often say “America” when we mean the United States, and create subsets like “Latin America”, the “Arab World”, “Black Africa” and the “Catalan Countries” to talk about countries or territories with a shared language or culture. But we don’t use concepts like the “Christian Countries”. Why not? Another interesting example is the change in the way we use the word “Mediterranean”, which used to refer to a centre, and is now employed to refer to a border. A conceptual shift from the Mediterranean as a cradle of civilisations, uniting three continents as one, to the use of the term to define the shoreline of Southern European countries, in comparison to Nordic countries, and even to refer to a border separating us from a world other than our own.

We even use asymmetrical concepts such as Global North and Global South, in which Australia happens to form part of the Global North while China falls into the South. These concepts and others such as “developing countries”, “emerging countries”, and “third world” only contribute to creating a hierarchy in which other parts of the world are placed in different categories, on other levels, where interaction as equals becomes more difficult. These terms more or less inappropriate ways of of avoiding the use of the word “inferior”.

That said… how and when do we refer to the concept of Africa? Can Africa be approached as one whole? Is it appropriate to talk about Africa as a cultural, geographical, or economic unit? If a syntagm is a word or phrase that form a meaningful syntactic unit at the moment that it is written or spoken, we cannot say that Africa behaves as one. Neither as a homogeneous division nor as a unit of knowledge. There are clear cultural, linguistic, and economic differences among the different communities that live in Africa. One characteristics that most African countries do have in common is their colonialist legacy, either as heirs or victims of the same past. Africa is a system made out of elements that interact among each other, and in order to understand it we have to examine these relationships and how they affect the whole, which takes on a meaning beyond the sum of its parts.

So let us rethink the map. Let us question it. Given that all important words are polysemic, let us think about what meaning we or others intend when using the term “Africa”.

Rethinking history

As Nigerian feminist activist Oyèrónkẹ́ Oyěwùmí says, the modern age was marked by a series of historical processes, including the European colonisation of Africa, Asia, and Latin America. This process stimulated the development of capitalism and industrialisation, and also the consolidation of nation-states, the increase of regionally inequalities within the international system, and the stratification of the world’s population based on race and gender, leading to a global European-American hegemony.

Africa’s history has been defined and told from the perspective of the West, creating a clear bias in the way we see the continent. The Western narrative concerning African has focused on a historical vision of a “needy” continent, rather than on Africa’s contributions to the history of humanity. Africa is clearly subject to systemic bias: it is under-represented from the point of view of participation, content, and perspective, which means that our starting point is an erroneous a priori model. In order to get around this, we need to increase the number of voices who talk about and from Africa, as well as its contextualisation within global discourse. And we should de this while avoiding superficial quotas or paternalist approaches, recognising valid interlocutors, with a sincere acceptance of the other. This realisation has led some theorists to argue in favour of the decolonisation of knowledge. In 1984, Nigerian writer Chinua Achebe defended this idea in an interview in which he quoted an African proverb that is included in the CCCB exhibition: “until the lions have their own historians, the history of the hunt will always glorify the hunter.”

But Western systems of social and knowledge managements are very inflexible, and the academic world only accepts the existence of other groups if they adapt to their own ideas and methodologies. Unfortunately, we often see multiculturalism or integration in term of other groups adapting to our canon.

So how can we make it possible for African institutions to contribute to the global canon without being assimilated? Is the concept of the canon even relevant today? Is it right that African universities should be able to talk about local content but not be considered as valid to talk about science? Would a scientific journal published at the University of Nairobi have the same weight as one published at Harvard? How can we relate to other forms of knowledge, including those which don’t have a written tradition? What elements really favour epistemological exchange? As we can see, there are still many questions that need answers

The dual perspective

Along these lines, Oyěwùmí makes some very interesting reflections on gender analysis from an African perspective, challenging some pre-established Western assumptions.. She questions the very dichotomy between man and woman, for example, linking it to the central role of the nuclear family in European culture as a specific space in which the woman’s role has been historically predefined, and where women fight for liberation. Oyěwùmí provides this necessary double perspective, showing that our reality is not the only reality possible, and our categories are not the only categories possible. She describes examples of different systems of social and family organisation in different African communities, where, historically, the role of women has little to do with the role of women in the West.

Another example, this time from the Arab world, is the Spanish-Syrian Arabist researcher Sirin Adlbi Sibai, who studies Islamic feminisms and offers an overview of the situation, while suggesting the creation and development of a decolonical Islamic discourse. Sirin Adlbi Sibai shows us a different way of seeing Islam, particularly Islamic women, based on the premise that contemporary Islamic thought is also influenced by the classic forms of power imported from Western modernity. She also points out that intercultural dialogue will continue to be difficult if we in the West assume that our own categories are universal and insist on using them to try and understand other cultures and other value systems.

In the midst of the current identity crisis, Europe needs Africa more than ever. We are in the process of reaffirming and questioning ourselves, but we are strengthening our own codes and denying the rest, building walls and boundaries that delimit our identity. By trying to turn Europe into a safe space in this way, the rest of the world becomes, by definition, not safe. This awareness of our own fragility has given rise to populisms that are on the threshold (or already inside) several European parliaments, with identity discourses that reject and criminalise the other for being different.

One way of fighting this discourse of fear is to learn more about the other. As Carlos Bajo explains in an interesting article in this same blog, the internet and social media are leading thousands of African voices to speak up and claim their share of attention. Hundreds of groups and collectives have sprung up, carrying out political and social actions in order to dismantle the current status quo in different African countries. After centuries of silencing them, the least we can do now is lend an ear. We can all increase the diversity and the number of voices we absorb every day on our timelines, and try to find this necessary dual perspective. Africa as a mirror that addresses, defines, and questions us.

Bibliography