Biblioteques, entorn i comunitats

Les biblioteques són aliades naturals d’Amical Wikimedia, en tant que agents culturals que universalitzen l’accés a la informació. El Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya ha publicat un nou número de la seva publicació, anomenada ítem, on ens ha convidat a reflexionar sobre el rol de les biblioteques. En la presentació del mateix, Joan Subirats va fer una ponència titulada “Biblioteques, entorn i comunitat: elements per al debat en el canvi d’època”. Comentaré aquí alguns dels punts de la seva intervenció que em van semblar més interessants:

 

Canvi d’època

Subirats va iniciar la seva xerrada recordant que no estem davant d’una crisi [temporalitat] sinó davant d’un canvi d’època [estructural]. Per contextualitzar la seva ponència, va recordar conceptes com el de modernitat líquida i de societat zombi, on es produeix una democratització del risc d’exclusió social, provocant una precarització generalitzada que corroeix el caràcter.

Davant d’aquest escenari post-fordista, desapareix la idea de “una persona-una vida-un treball”, que s’ha vist substituïda per la temporalitat laboral o fins i tot per l’auto-explotació i els falsos autònoms. En aquest context, es fa molt palesa la manca d’elements o institucions que actuïn com a aglutinants socials.

Segons Subirats, durant el fordisme es van desenvolupar grans infraestructures molt potents (hospitals, centres d’ensenyament, museus, biblioteques…) que actuaven com a grans institucions mediadores de les masses. En el paradigma actual, com mantenim aquestes infraestructures? Com fem que continuïn sent vàlides en un escenari on tothom qui no aporti valor és expulsat de la cadena productiva? Va posar com a exemple la desaparició de les agències de viatge, contextualitzant com els humans ens anem incorporant a processos de producció que abans algú altre feia per a nosaltres (comprar al supermercat, muntar els mobles, organitzar un viatge…) Va recordar, però que les diferents institucions de l’administració han de continuar donant valor afegit a la societat però -segons la llei- sense generar un principi de discrecionalitat. Subirats va recordar un manual de dret administratiu on es deia: La administración ha de actuar con eficacia indiferente.

Xarxes i entorns de complexitat

En la segona part de la seva intervenció, Subirats va assegurar que estem davant d’un escenari molt complex, a causa de l’heterogeneïtat de la nostra societat, hiper-segmentada i amb molta més diversitat. Va argumentar que l’heterogeneïtat sempre genera més conflicte, a causa dels interessos divergents de micro-categories socials, on la gent no té una identitat sinó diverses, i a més a més temporals: actualment som elements multi-identitaris que formem part de diverses comunitats -en plural- al mateix temps, on entrem i sortim de les mateixes constantment. Aquest fet confronta el concepte clàssic de comunitat, (on la coneixença, la confiança, la similitud o fins i tot el deute entre membres actuen com a element de vincle), amb el de diversitat i heterogeneïtat, donant lloc a personatges com els free riders, membres que s’aprofiten de la comunitat però que no se senten obligats a aportar-hi res.

Subirats va comentar que per sobre de la idea de comunitats preferia la idea de xarxa, on es crea una interdependència, on acceptem que sols no podem fer-ho i reconeixem el valor de les aportacions dels altres, sota un paraigües de continuïtat. En una xarxa anem aportant valor conforme a les nostres capacitats i no fem servir la jerarquia com a element organitzador de la mateixa, sinó la capacitat d’esdevenir un node més o menys actiu, tenint en compte el procés de fragmentació també de les nostres preferències individuals.

Durant el segle XX es va lluitar per defensar la llibertat i la igualtat dels ciutadans. Subirats va apuntar que ara hem de defensar l’autonomia, la igualtat i la diversitat, un nou triangle on les biblioteques han de jugar un rol de node connector, com a institució democràtica on es remarqui la seva funció de facilitar l’accés i l’ús de la informació, no tant la propietat de la mateixa, una idea molt contemporània que les biblioteques porten fent dècades.

Com a repte de futur, va proposar a les biblioteques que es preguntin fins on poden arribar en la inclusió social, en com ho poden fer per no deixar fora a gent, en com poden fer partícips als ciutadans, integrant-los per exemple en el procés de creació de programes o activitats, tot tenint en compte aquesta micro-fragmentació social.

Part de la bibliografia que va comentar al llarg de la seva intervenció:

Post publicat originalment aquí

Interacció 2015: Polítiques culturals per a un canvi d’època

Un dels 5 pilars del pla estratègic 2014-2018 d’Amical Wikimedia és generar discurs. Volem difondre la manera de fer de l’associació, tenir un discurs que ens ajudi a estructurar i justificar el que fem i que al mateix temps millori el sentiment de pertinença de totes les persones implicades en els projectes.

Per aquest i d’altres motius la setmana passada vam assistir a Interacció 2015, amb l’objectiu de veure quines eren les propostes i les inquietuds de la resta d’agents culturals. Compartim aquí les nostres notes per tal que siguin útils pel màxim nombre de persones possibles. No vam assistir a totes les sessions. Això no vol ser una crònica a l’ús sinó una mera documentació del que vam veure, escoltar i que vam pensar que podria ser d’utilitat per altres

INTERACCIÓ 2015. Resum esbiaixat i parcial. Notes a peu d’escenari.

Presentació inicial: Juanjo Puigcorbé

Puigcorbé obre les sessions comentant que la cultura és una despesa social, i que l’objectiu de la Diputació de Barcelona és dur la cultura a tothom. S’autopresenta com a professional del sector en tant que actor. Comenta diverses dades interessants, com que la cultura representa aproximadament un 10% pressupost de la Diputació, comparat amb el 0,7 de la Generalitat, i menciona que en termes totals la seva aportació és superior a la del Ministerio de Cultura Espanyol. També analitza el procés de creació d’infraestructures dels darrers 40 anys per cobrir dèficits històrics, fent menció especial als anys de bonança i a la creació d’infraestructures actualment poc sostenibles. Menciona que el procés no està acabat i que encara es poden trobar comarques sense cinemes (Osona) o ciutats com Calaf on encara no hi ha biblioteca.


Conferència inaugural: Xavier Antich

Xavier Fina presenta a Xavier Antich destacant el seu compromís amb el present, interactuant amb els dubtes del dia a dia i en les polítiques culturals des de la responsabilitat i saviesa. Recomana especialment els informes inicials del CoNCA, sortits parcialment de l’obrador d’Antic, i basat un en la dimensió econòmica i social de la cultura i un altre en les relacions entre cultura i educació. La presentació d’Antich comença amb una pregunta: 40 anys de polítiques culturals: Què hem guanyat i què hem perdut?

Comença recordant un poema Salvador Espriu de 1954, que es plany del país propi, tot envejant la realitat sociocultural europea. Menciona, en format acudit, que Espanya té més futur que altres països europeus perquè fins fa molt poc encara vivia al segle XVII: encara no ha accedit plenament a la modernitat que la resta de països porten segles implementant, i des del 1978 s’ha hagut de fer una feina molt gran per posar-se al dia, no sense oblidar que la realitat no s’atura i continua evolucionant.

Em va agradar especialment la definició d’Antich de Cultura: “béns públics comuns, regits per un marc al marge de la oferta i la demanda i que no poden ser avaluats exclusivament per termes econòmics o estadístics. Alguns dels seus valors són el valor d’existència, valor de prestigi, valor de cohesió, valor educatiu i valor simbòlic i si voleu, patrimonial”

Antich identifica 3 fases de polítiques culturals:

  • Fase 1: Al segle XVIII, amb la il·lustració i el posterior racionalisme, la cultura s’entén com a producte per la formació humanística de l’esperit. És una eina emancipadora, d’alliberament individual i cohesió social. Es configura una primera esfera publica del concepte, amb Kant com a referent teòric. Neix el concepte de gust, de públic i un incipient sistema de promoció, organització i difusió de les produccions culturals (salons de pintures, òperes, novel·les per entregues…)
  • Fase 2: Desenvolupament global de la cultura de masses, que converteix la cultura en indústria cultural, el producte cultural en mercaderia de consum i el públic cultural en consumidor avaluable a nivell quantiatiu i economicista. Menciona la ”Dialèctica de la Il·lustració” d’Adorno, per argumentar el naixement d’una relació passiva amb la cultura (com a consumidors), el progressiu bloqueig de la imaginació i de la reflexió crítica, així com la separació entre productor i consumidor cultural. Compara el procés d’industrialització cultural amb altres processos similars com el de mecanització de l’agricultura o de la metal·lúrgia, on es promou una estandardització i serialització de la mateixa. Menciona també l’anàlisi empírica de Bordieu i la crítica de Walter Benjamin a les Exposicions Universals, on gent de classes populars podia veure un univers màgic i a l’hora inaccessible, on la burgesia bloqueja els somnis que promet. Adorno critica que el discurs de la dimensió econòmica de la cultura, i la seva conseqüent incidència en el PIB intenta situar la cultura dins dels marcs conceptuals del capitalisme.
  • Fase 3: Actual: Incrementa la necessitat de considerar la cultura des de la seva consideració social i participativa. Es considera un bé públic comú que ha de ser conservat pels beneficis socials que genera en la seva col·lectivitiat. Durant els anys 80 s’intenta ampliar els públics, incorporant nous estrats socials i noves franges d’edat. És quan es generalitza l’organització d’activitats pedagògiques a les institucions culturals i l’organització de visites escolars. A nivell local, hem anat ràpid: molt ràpid pel que fa al desplegament d’una modernitat interrompuda reiteradament. A causa del ritme encara perdem llençols a cada bugada. Recorda que el concepte de ciutadania es basa en la pertinença a una entitat col·lectiva. en la participació social i política i ens les drets politics i socials: “sense participació en allò que una col·lectivitat té en comú, no existeix realment la plena ciutadania”. Recorda a Marina Garcés i la seva teoria del comú: En l’espai de la cultura es produeix ciutadania.

Dit això, analitza la problemàtica del debat actual: Quin és el retorn social de la cultura? Com ho mesurem? La cultura representa un factor positiu de primer ordre en el desenvolupament social d’una comunitat, tant a nivell productiu econòmic com a la qualitat de vida, cohesió social. És per això que les polítiques culturals amb voluntat democratitzadora han de garantir i multiplicar l’accés a la cultura i a les produccions culturals, no com un horitzó final sinó com un fonament o punt de partida. Finalitza argumentant que el valor afegit de la cultura no és econòmic sinó social. “Qui us parli de nínxols, és el traidor”


Diàleg sobre el present: Polítiques culturals per a un canvi d’època. Berta Sureda i Jordi Sellas

Jordi Sellas com a representant de les indústries culturals. Berta Sureda com a representant del paradigma de lo comú i lo comunitari.

  • @JordiSellas: “El Departament de Cultura gestiona àrees de competència que s’han d’adaptar a la realitat, no a l’inrevès. Defensem un model de creació que pensa per igual en els creadors i en el públic. Tradicionalment un alt % dels recursos es van centrar en la producció (generar llibres, espectacles, expos…) pensant poc en qui era el receptor d’aquests continguts. També defensem la professionalització del sector cultural. Allò públic no és el mateix que allò que és un servei públic: Cal repensar la cultura des d’aquest punt de vista. Com millorem l’administració -que és de tots- pq gestioni millor les nostres necessitats? No podem donar per perduda l’administració. Una de les nostres propostes va ser unir el Dept de promoció cultural amb l’Institut Català de les Empreses Culturals. El concepte indústria cultural no respon a la nostra realitat, però és l’estàndard (Unesco et al): al sector tenim 35.000 unitats de negoci dels quals un 50% són autònoms. La resta són empreses d’entre 2-10 treballadors. Tinguem el nom que tinguem parlem d’un mateix ecosistema, on interactua la creació, els equipaments, les empreses, els mercats i els públics, sempre des d’una transversalitat per sector (Audiovisual, arts escèniqeus, música, literatura, arts visuals, digital…). Sellas comenta diverses vegades l’evolució de les apreciacions semàntiques del sector. Els nostres objectius són 2: Més feina i més públic. Més i millors professionals de l’àmbit cultural i més i millors públics. Estem millorant els procesos de convenis d’equipaments públics, teatre, dansa i circ per tal que les institucions i les empreses poguin prendre decisions a mig termini. El nostre repte actual són els convenis amb agents multidisciplinars”
  • @BertaSureda: “Barcelona s’ha convertit en una marca. Nosaltres defensem la idea de que no hi ha una única cultura sinó diverses cultures, on hem de falicitar espais per la reflexió, per la creació i per la gestió del conflicte. La nostra prioritat és consolidar allò que ja existeix més que no pas gestionar noves infraestructures: l’objectiu és que un teixit de base ompli les institucions existents, per reduir la desconnexió de la ciutadania amb la cultural. Més del 80% dels públics de les grans institucions culturals són turistes. També hem d’incorporar la ciutadania en el disseny de les polítiques culturals: Volem ser un punt més en un teixit d’agents culturals. No volem liderar res. L’ICUB és i ha sigut una eina molt potent, continuarà gestionant produccions culturals però es vol potenciar la figura d’un ICUB facilitador per tal que els altres agents facin les produccions. Penso que la major part de la ciutadania tenen dificultat d’accés a la cultura. Volem treballar la permeabilització entre cultura i educació, incorporant la pràctica artística en els programes docents. També volem arribar a aquells que no tenen experiències culturals. Cal gestionar la precarietat del sector, i cal reflexionar pq des de les administracions ho promoven amb concursos on qui cobra menys es queda el servei. L’AjBCN ha creat una oficina de bones pràctiques que s’hauran d’anar implementant en tots aquells projectes que rebin finançament del sector.

Conversa:

Sellas comparteix la idea de no mesurar la cultura “exclusivament” en termes econòmics. L’administració ha de posar els recursos necessaris en forma de préstec -aportació reintegrable- convertible en subvenció si el projecte fracassa, amb l’objectiu de fomentar un ecosistema. Cal garantir l’existència dels agents petits i deficitaris per defecte. Els grans festivals catalans rebien una aportació fixa per conveni, ara s’han convertit en préstecs financers per facilitar els fluxos de caixa. És molt bo que es debatin les coses amb comunitats i experts però, d’altra banda, qui acaba signant ets tu.

Berta comenta que “El nostre document MARC és més l’Agenda21 que no pas un sistema ministerial molt dirigent de la cultura”. Els grans agents també poden fer més feina més enllà de la pròpia institució. No volem ser un agent que intervé massa activament, sinó que recomana, tenint en compte que els canvis de política cultural sempre són a mig termini.

Sellas critica la visualització de la polèmica “llotja del Liceu”, com a element de visualització d’un fals classisme. Fomenta que tothom qui vulgui pugui tenir portes d’entrada a la cultura. Berta contesta que és el Liceu qui ha de democratitzar l’òpera, però que possiblement l’agent no hi tingui interès. Fina s’afegeix dient que la barrera important del Liceu no és únicament l’econòmica. Sellas argumenta amb l’exemple d’Escena 25 com a porta d’entrada o el % de societat lectora i els programes Llegim el teatre de Biblioteques i el TNC. Sureda recupera la idea bàsica de la manca de foment de l’educació i la cultura en fases formatives de la persona.


Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura: Oriol Barba, Anna Subirats i Pep Montes : moderada per Ingrid Guardiola

  • Barba i Subirats diuen que no venen del món cultural, sinó de l’activisme urbà. El concepte ampli de la gestió comunitària es dóna a Barcelona de manera més o menys sistematitzada però a la pràctica pren formes molt diferents, que depenien de tres coses: El territori on hi tenen lloc, l’espai i la tradició del projecte. Com s’interpreta l’estudi? A Barcelona es fa molta gestió comunitària, molt diversa i des de fa anys. Des del context actual es pot analitzar en dues dimensions: El de les crisis de legitimitat dels agents i institucions polítiques i sota l’increment de la corresponsabilitat del comú davant de la vulnerabilitat del propi sistema. Es podria interpretar com una resiliència per mantenir els béns públics com a tal, com un element d’adaptació. Hi conviuen una tendència institucionalitzadora i una marginalitzadora, depenent de cada realitat. Un dels riscos o tensions dels col·lectius o gestors comunitaris és lluitar per no ser “assimilats” per l’administració o administració de torn. Un altre era la tensió entre formalització i tecnificació del projecte i la progressiva pèrdua de connexió o fins i tot renovació del col·lectiu de base. També cal saber gestionar el risc d’autotancament del col·lectiu: no representació ciutadana sinó obrir a la participació directa.
  • Pep Montes: Des d’un punt de vista favorable a la gestió comunitària, pregunta per què als 80 hi va haver un auge dels projectes de gestió comunitària, similar a l’actual? Moments de crisi econòmica, social i fins i tot democràtica. És llavors només un model vàlid en moment de crisi? Si l’Administració pública fes la feina que li toqués, caldria la gestió comunitària? Montes comenta la gestió comunitària com a element contestatari a la perversió del model públic per l’Administració, que perd de vista el concepte de bé comú, però també menciona els riscos de la crítica per defecte de tot element privat. Comenta l’exemple d’un model de gestió comunitària i es qüestiona si aquesta podria ser integrada en un sistema amb més agents (com empreses, administració)?

Conversa

L’Oriol Barba entén la gestió comunitària com un element de pas o un procés de formació personal, on també és difícil delimitar què és la gestió i què no. L’administració corre el risc de dir “això és un projecte maco i això un projecte dolent”, i posen exemple Can Batlló vs Can Vies. Montes diu que cal anar amb cura quan la gestió comunitària fa servir recursos públics. Si ho fa amb pressupostos i/o equipament públics, cal parlar-ne. Llavors cal trobar si o sí uns espais de concertació. També es comenta que hi ha associacions que es perverteixen quan reben encàrrecs de gestió d’un recurs públic (equipament et al) i acaben fins i tot desapareixent.


Com es dibuixen les noves fronteres entre espais físics i virtuals? Bernat Ruiz Domènech

La desmaterialització de la biblioteca i la crisi de la llibreria. Fa un segle es ban començar a obrir les biblios municipals: caixes tancades amb forma de temple: cultura pel poble, que se’n beneficiaria d’una forma regulada i vertical : l’administració et dirà què has de llegir i com has de llegir. Les biblioteques són un dels serveis públics més ben valorats i això no és per que sí. El llibre és un objecte o un sistema? Com a sistema implica que el més important és el contingut. El llibre ja és producció en sèrie, ja és virtualització de la cultura. El que ha passat té a veure amb la virtualització de la cultura, on el suport i el contingut s’han separat. Hem passat d’anar a buscar aigua al pou a tenir l’aixeta a casa, però amb llibres. L’aixeta és Internet. Bernat comenta l’increment exponencial d’informació disponible i com això afecta a les biblios: l’antiga debilitat de la biblioteca (inespeficititat) ara és la seva fortalesa: són medidadors d’una comunitat que accedeix a la cultura però no necessita comprar-la. En canvi, l’especificitat de les llibreries ara és la seva feblesa: manca de flexibilitat.

Tenim aigua de l’aixeta però continuem comprant ampolletes. El senyor Bezoya no ens ven aigua, ens ven salut. Les llibreries ja no venen llibres, venen cultura. És més fàcil comprar llibres des de casa que des d’una lliberia. Les biblioteques sempre han venut cultura. La biblioteca es globalitza: una persona es pot fer sòcia de la biblioteca de Tgn des de Nova York? Les llibreries es troben en la paradoxa inversa, ara s’han de hiperlocalitzar.


Els ciutadans i la gestió de la cultura. Moderat per Ingrid Guardiola

  • Jordi Sans (@tocaboires) 4 idees que es mencionen a interacció i em generen dubtes.
    1. Cultura: Sans qüestiona les conseqüències de la simplificació reduccionista de la cultura en art, convertint-lo en un tema maiestàtic. Relativitza la funció d’aquest com a generador de cultura per sota de la publicitat o altres aspectes amb un impacte més directe.
    2. Públics: Una terminologia marquetiniana converteix a l’usuari en client, mitjançant diversos eufemismes. Seguirem sent públic o ens convertirem en agents integrants de la institució?
    3. Gestió comunitària: Un sistema complex ha de permetre la coexistència de realitats diverses amb comunitats amb diversos nivells d’implicació
    4. Institucions: Quines són les preguntes que s’han de fer? Quins temes han de tractar?
  • Pepe Serra: El MNAC és un museu monstre, enciclopèdic. La gran discussió del museu és la seva centralitat social. Entendre que el monopoli del coneixement ja no és del museu. Qualsevol pot parlar de les col·leccions que es conserven a la institució. Temes crítics:
    • Governança de les institucions: responen a uns paràmetres que són obsolets (representació de l’administració, empresarials o -excepcionalment- social). Només parlen de xifres i visitants. I els mitjans amplifiquen això, oblidant discurs i rols o altres preguntes de més profunditats
    • Multidimensionalitat: El museu és i ha de ser moltes coses a l’hora. Però te moltíssima resistència al canvi. El sector cultural no ha aconseguit que la societat el reclami: El museu ha passat molts anys repel·lent a la gent: un discurs, un públic. Manolo B.V. diu : No hi ha un públic, hi ha milers de minories. Necessitem una aproximació complexa: hem desaprofitat una crisi -la del MACBA- per repensar la nostra governança. Al Picasso hi havia un 10% de gent local.Al MNAC hi ha gairebé un 50% local, però amb un % d’incidència social miserable.
  • Santiago Eraso: Com a nou Gerent de Madrid Destino reclama un nou model de cultura a mig termini, repensant l’ecosistema. Madrid vol semblar-se a Barcelona però en la seva vessant turística, no cultural. Sense parlar d’utopia, m’agrada dirigir-me cap a l’impossible, però sempre acabo sent un reformista. Un regidor veu un edifici gran i diu: això? Per a la cultura! centrant-se només en el continent i no en el contingut. Hi ha polítiques culturals orientades cap al turisme i la generació de riquesa que van que moltes ciutats occidentals s’hi assemblin. El “claim” de Madrid Destino és “cultura, turismo i negocio”. Si la ONU truqués demanant propostes per salvar els museus davant una hecatombe, què hi fariem?

Conclusió de Xavier Fina

Interacció va començar el 1984 i sempre ha procurat ser un punt d’inflexió en la professió, no com a ruptura sinó com a element que senta unes bases. En aquesta edició es veu un canvi generacional, la incorporació de nous interlocutors no estrictament del sector i s’ha donat valor a la importància de les idees, no com a retòrica de l’acció sinó com allò que permet l’acció.

Valoració personal:

  • La superació del concepte de les “externalitats” de la cultura: existeixen però no són l’element nuclear
  • Estem de tornada sense haver arribat. Hem sigut postmoderns sense arribar a ser moderns. Encara no tenim un sistema cultural endreçat: podem disgregar allò que és sòlid, però ho estem fent amb una cosa encara infinita. S’ha mencionat molt una necessària llei del mercat social, i continua la reclamació històrica d’un Observatori de la cultura. Un altre tema és la “Cultura i educació” com a trending tòpic: Cal fer un pacte nacional per l’educació i la cultura amb unes polítiques determinades.
  • Cal un diàleg entre paradigmes: Hem aconseguit que la ciutadania esdevingui el centre de les polítiques culturals, i no el propi sector. El nou paradigma beu MOLT d’un paradigma encara més antic, però s’ha de començar a parlar un llenguatge comú. Estem en un Interregne, però cal parlar i reflexionar sobre què fem mentre no arriba el nou paradigma.

Post publicat originalmentí aquí

La nova pedra de Rosetta

Amb més de 15 milions d’elements compilats en tan sols tres anys, Wikidata està cridada a convertir-se en el repositori central de dades obertes a escala mundial. L’esperada promesa del linked open data sembla ser que per fi ha arribat: una base de dades multilingüe, completament oberta, de domini públic, que pot ser llegida i actualitzada tant per humans com per màquines. Molta més informació gratuïta i a l’abast de molta més gent, en el seu idioma. Gràcies al seu sistema d’informació estructurada i en format obert, ens permet fer-li preguntes dinàmiques, com, per exemple, quines són les ciutats més grans del món amb una alcaldessa o quants ministres són al seu torn fills de ministres, entre moltes altres. Amb Wikidata estem davant d’un nou pas endavant en la democratització de l’accés a la informació. És per això que el més important ara són les preguntes que ens fem. Quina informació volem documentar? Com la podem arribar a contextualitzar? Com afecta aquesta nova eina la gestió del coneixement?

Continua llegint «La nova pedra de Rosetta»

Wikidata: la nueva piedra de Rosetta

Archive of marine geological samples of the Alfred Wegener Institute for Polar and Marine Research (AWI), Germany, 2007

Con más de 15 millones de elementos compilados en tan solo tres años, Wikidata está llamada a convertirse en el repositorio central de datos abiertos a nivel mundial. La esperada promesa del linked open data parece ser que por fin ha llegado: una base de datos multilingüe, completamente abierta, de dominio público, que puede ser leída y actualizada tanto por humanos como por máquinas. Mucha más información gratuita y al alcance de mucha más gente, en su idioma. Gracias a su sistema de información estructurada y en formato abierto, nos permite hacerle preguntas dinámicas, como, por ejemplo, cuáles son las ciudades más grandes del mundo con una alcaldesa o cuántos ministros son a su vez hijos de ministros, entre otras muchas. Con Wikidata estamos ante un nuevo paso adelante en la democratización del acceso a la información. Es por ello que lo más importante ahora son las preguntas que nos hacemos. ¿Qué información queremos documentar? ¿Cómo podemos llegar a contextualizarla? ¿Cómo afecta esta nueva herramienta a la gestión del conocimiento?

Con la llegada de Internet, hemos asumido que toda la información está a un clic de distancia. Miles de personas de todo el mundo cuelgan sus creaciones de forma desinteresada. Guías, manuales, fotos, vídeos, tutoriales, enciclopedias y bases de datos. Toda la información al alcance. La Fundación Wikimedia promueve varios proyectos con el objetivo de que la suma de todo el conocimiento llegue a toda la humanidad de forma gratuita en su lengua, y la Wikipedia es uno de los proyectos más exitosos. Su versión en inglés alcanzó los cinco millones de entradas en octubre de 2015. Pero esta versión está culturalmente sesgada, con una sobrerrepresentación de la cultura occidental. De hecho, solo considera un 30 por ciento de los epígrafes existentes en el resto de los 287 idiomas que forman el proyecto Wikipedia, con más de 34 millones de artículos en total. Muchos de los artículos sobre una cultura determinada solo existen en su lengua. Solo hay que mirar los mapas de elementos geoposicionados. Hay mucho que hacer: se ha llegado a estimar que una enciclopedia completa hoy en día debería tener unos cien millones de artículos. Ahora que sabemos que se puede hacer y que todo está a un simple clic, queremos tener la biografía de todos los escritores húngaros disponible en una lengua que entendamos, y lo queremos ahora. Las diferentes comunidades wiki locales en todo el mundo intentan compilar de la mejor forma posible su cultura en su lengua, pero a menudo tienen poca capacidad de incidencia en el corpus global del proyecto. Hay miles de artículos sobre catalanes en catalán en Wikipedia, pero no tantos sobre cultura catalana en castellano, menos en francés y muchos menos en inglés. ¿Cómo podemos difundir nuestra cultura a nivel internacional si todavía estamos intentando compilarla en nuestra propia lengua? ¿Cómo podemos acceder a información que no está escrita en ninguna de las lenguas que dominamos? La defensa del multilingüismo en línea abre tantas oportunidades como retos.

Los datos son bonitos. Los datos son información

Por esta y muchas otras razones, en 2012 se creó Wikidata, una base de datos colaborativa y multilingüe cuyo objetivo es proporcionar una fuente común para ciertos tipos de datos, como fechas de nacimiento, coordenadas, nombres, registros de autoridades, gestionada de forma colaborativa por voluntarios de todo el mundo. Así, cuando se da un cambio de gobierno, solo hay que actualizar el elemento correspondiente de Wikidata y automáticamente se actualizará en todas aquellas aplicaciones que estén vinculadas, sea Wikipedia o cualquier aplicación de terceros. No hay que inventar la rueda cada vez. Este modelo de colaboración ayuda a reducir la diglosia cultural existente, ya que comunidades pequeñas pueden tener un impacto global mayor de un modo mucho más eficiente. A medio plazo, toda consulta a Wikidata incluye los datos de todas partes, no solo de aquellas culturas o comunidades históricas con capacidad de influencia. Si, por ejemplo, realizamos una consulta sobre «doctores licenciados antes de los 20 años», no solo nos mostrará a los doctores franceses o ingleses, sino que también nos podrá mostrar a taiwaneses o andorranos.

Este proyecto abre todo un nuevo mundo de posibilidades tanto para colaborar como para hacer uso de sus datos: Wikidata game nos permite realizar miles de pequeñas contribuciones jugando, incluso desde el móvil, mientras esperamos el autobús. Inventaire permite a la gente compartir sus libros favoritos, histropedia nos muestra una representación gráfica de la historia. Científicos de todo el mundo cargan sus bases de datos de búsqueda y el sector cultural está construyendo una base de datos con todas las pinturas del mundo. Todos estos proyectos funcionan con el motor de Wikidata, que se está convirtiendo en un nuevo estándar a nivel mundial.

¿Y por qué Wikidata y no otro? A menudo en Internet los estándares no se dan por su capacidad de generar autoridad, sino por su capacidad de generar tráfico y por su capacidad de actualización. No gana el mejor, sino el que concentra a más gente y se actualiza más rápido, y este es uno de los puntos fuertes del proyecto, que hay miles de voluntarios actualizando constantemente la información. El resultado es que cualquier aplicación o proyecto relacionado con los grandes datos o big data ya puede aprovechar todo ese conocimiento estructurado, y de forma gratuita. Asumiendo eso, hay que replantearnos qué papel quieren desempeñar los agentes de conocimiento clásicos (universidades, centros de investigación, instituciones culturales) y cuál es o será el rol de los repositorios de autoridades a nivel mundial, cuando las nuevas herramientas los están mapeando e interconectando, creando una nueva centralidad. Uno de los retos con los que se encuentran las instituciones culturales es la falta de coincidencia de criterios estandarizados a la hora de documentar una obra de arte dentro de su catálogo, por ejemplo: medidas con marco, sin marco, con passepartout o sin él, descripciones en formato texto en campos número… Hay que ordenar los propios datos antes de abrirse al mundo: ser abierto significa ser interoperable. Muchas instituciones ya se están adaptando: gestoras de autoridades como VIAF ya colaboran abiertamente con Wikidata. El MoMA también lo incorpora en su catálogo. En Cataluña, la Universidad de Barcelona, en colaboración con Amical Wikimedia, lidera uno de los proyectos pioneros en este campo, con el objetivo de crear una base de datos en abierto de todo el modernismo catalán.

Los datos no son conocimiento. Los datos no son objetivos

Los datos por sí solos no son conocimiento. Son información. Con la aparición de una nueva ecología muy densa de datos al alcance de todos corremos el riesgo de intentar simplificar excesivamente el mundo: simplemente describiéndolo, aunque sea de forma muy detallada, no tenemos por qué entenderlo. Sabiendo que Dostoyevski nació en 1821, murió en 1881 y que era existencialista no entendemos ni a Dostoyevski ni el existencialismo. Ahora más que nunca necesitamos herramientas que nos ayuden a contextualizar la información, a tener un criterio propio, a generar conocimiento basándonos en esta información, y que fomenten una sociedad con un fuerte espíritu crítico. Tampoco hay que olvidar que ‒por sí mismos‒ los datos no son objetivos, aunque aparenten una supuesta neutralidad. La selección de datos a documentar es un sesgo en sí mismo. Analizar o no el sexo, origen, religión, altura, color de ojos, posicionamiento político, nacionalidad de un grupo humano puede condicionar el análisis posterior. La codificación o no de un dato en particular dentro de un conjunto puede informar y camuflar una realidad a la vez. Sin interpretación los datos no sirven de nada.

Todo el mundo conoce el efecto que tuvo la aparición de Wikipedia sobre las enciclopedias clásicas en papel. ¿Qué efectos va a tener Wikidata? Siguiendo la filosofía wiki, el trabajo se va haciendo de forma colaborativa, asimétrica, pero de modo continuado. Cualquiera puede colaborar en la creación y el mantenimiento de los contenidos, pero también de los vocabularios, de las propiedades de los elementos y de las taxonomías con que se clasifica la información. Estamos decidiendo cómo organizamos la información del mundo y lo estamos haciendo de una forma abierta y participativa, como un ejemplo de lo que se puede llegar a hacer con la tecnología. Sabemos que el conocimiento humano evoluciona por acumulación, que la cultura occidental es esencialmente heredada. Nuestra realidad es de una manera determinada gracias a los avances tecnológicos, sociales, políticos y filosóficos de quienes nos precedieron. Es por ello que las generaciones de hoy no tenemos que descubrir la electricidad, aprovechamos los esfuerzos de nuestros antepasados. En cambio, con Internet por primera vez podemos ser partícipes de uno de los fenómenos que marcará la historia de la humanidad: estamos definiendo y generando un nuevo ecosistema informativo sobre el que se basará una posible nueva revolución cognitiva, con la suerte de que podemos participar en él, cuestionarlo y mejorarlo mientras se genera. Entre todos podemos participar en un proyecto histórico a la altura de los grandes avances de la humanidad. Podemos crear una nueva piedra de Rosetta que sirva de llave abierta y transparente para descifrar el mundo de hoy en día y quién sabe si como fuente documental para generaciones o civilizaciones futuras. Vamos a hacernos responsables de ello.

Texto publicado originalmente en el CCCB aquí

Wikidata: The New Rosetta Stone

Archive of marine geological samples of the Alfred Wegener Institute for Polar and Marine Research (AWI), Germany, 2007

With more than fifteen million items compiled in the space of just three years, Wikidata is set to become the main open data repository worldwide. The eagerly awaited promise of linked open data seems to have finally arrived: a multilingual, totally open database in the public domain, which can be read and edited by both humans and machines. A lot more free information, accessible to many more people, in their own language. The structure of the Wikidata information system and the open format allows us to make complex, dynamic queries, such as: what are largest cities in the world with a female lord mayor or the number of ministers who are themselves the children of ministers, to name just two of innumerable examples. Wikidata is a new step forward in the democratisation of access to information, which is why the most important thing right now is the questions we ask ourselves: what information do we want to compile? How can we contextualise it? How does this new tool affect knowledge management?

With the introduction of the Internet, we now assume that information is just a click away. Thousands of people around the world post their creations online without expecting anything in return: guide books, manuals, photos, videos, tutorials, encyclopaedias and databases. All of it information at our fingertips. To ensure that the sum of all this knowledge reaches all human beings in their own language, free of charge, the Wikimedia Foundation runs many projects, free of charge, with one of the most successful being Wikipedia. The English version of Wikipedia reached five million entries in October 2015. But this version is culturally biased, with an over-representation of Western culture. In fact, it only includes 30% of the items entered in the other 287 languages that form part of the Wikipedia project, which now has a total of more than 34 million articles. Many of the articles that refer to a particular culture only exist in the language of that culture, as can be seen just by looking at the maps of geolocated items. There is a lot of work to be done: it is estimated that in order to cover all human knowledge, an encyclopaedia today should have over 100 million articles. Now that we know that it is possible and that everything is just a click away, we want to have the biographies of all the Hungarian writers available in a language that we understand, and we want it now. Local wiki communities around the world try to compile their own culture in their own language as best they can, but they often have limited capacity to influence the main body of the overall project. There are thousands of articles about Catalans in the Catalan version of Wikipedia, but there are not so many in the Spanish version, much less the French, and much, much less the English version. How can we disseminate our culture internationally if we’re still trying to compile it in our own language? How can we access information that is not written in any of the languages that we are fluent in? The defense of online multilinguism entails as many challenges as opportunities.

Data is beautiful. Data is information.

For this reason among many others, in 2012 the Wikimedia foundation created Wikidata: a collaborative, multilingual database that aims to provide a common source for certain types of data such as dates of birth, coordinates, names, and authority records, managed collaboratively by volunteers around the world. This means that when a change of government occurs, for example, simply updating the corresponding element on Wikidata will automatically update all the applications that are linked to it, be it Wikipedia or any other third-party application. It means that we do not have to constantly reinvent the wheel. This collaborative model helps to reduce the effects of the existing cultural diglossia, given that small communities can have a greater global impact in a more efficient manner. In the medium term, all Wikidata queries will include data from all over the world, not just from the cultures or historical communities with greater power to influence. A search for “doctors who graduated before they turned 20”, for example, will not only display French and English doctors, but also doctors from Taiwan and Andorra.

This project opens up a whole new world of possibilities, for collaboration and for using the data: Wikidata game allows users to make thousands of small contributions while playing, even from a mobile phone while waiting for a bus. Inventaire allows people to share their favourite books, and Histropedia offers a new way of visualising history through timelines. Meanwhile, scientists from around their world are uploading their research databases, and the cultural sector is building a database of paintings from all over the world . All of these projects run on the Wikidata engine, which is becoming a new international standard.

And why Wikidata and not some other project? Internet standards do not necessarily become accepted because of their ability to generate authority, but because of their capacity to generate traffic, or their capacity to be updated. The winner is not the best, but the one that can assemble the greatest number of users and be updated more quickly. This is one of the strengths of the Wikidata project, given that thousands of volunteers are constantly updating the information. As a result, any application or project based on big data can take advantage of all of this structured knowledge, and do so free of charge. All of this means that we have to reconsider the role that traditional agents of knowledge (universities, research centres, cultural institutions) want to play, and the role or the possible role of the repositories of authorities around the world, now that new tools are mixing and matching and creating a new centrality.

Cultural institutions, for example, have to deal with the challenge of the lack of standard matching criteria used to document artworks in their catalogues, such as for example: dimensions with frame, without frame, with or without passe-partout, descriptions in text format, number fields… institutions have to bring order to their own data at home before opening up to the world. Being open means interoperability. Many institutions are already adapting: authority file managers such as VIAF are openly collaborating with Wikidata, and MoMA has also started using it in its catalogue. In Catalonia, Barcelona University, in collaboration with Amical Wikimedia, is behind one of groundbreaking projects in this field, which aims to create an open database of all works of Catalan Modernism.

Data is not knowledge. Data is not objective.

Data in itself is not knowledge. It is information. With the emergence of a new, very dense ecology of data that is accessible to everybody, we run the risk of trying to over-simplify the world: a description, no matter how detailed, will not necessarily make us understand something. Knowing that Dostoyevsky was born in 1821 and died in 1881 and that he was an existentialist is not the same as understanding Dostoyevsky or existentialism. Now more than ever, we need tools that will help us to contextualise information, to develop our own point of view, and to generate knowledge based on this information, in order to promote a society with a strong critical spirit. And we shouldn’t forget that data in itself is not objective either, even though it supposedly purports to be neutral. Data selection is a bias in itself. The decision of whether or not to analyse the gender, origin, religion, height, eye colour, political position, or nationality of a human group can condition the subsequent analysis. Codifying or failing to codify a particular item of information within a data set can both inform and disguise a particular reality. Data is useless without interpretation.

The impact of the emergence of Wikipedia on traditional print encyclopaedias is common knowledge. What will be the impact of Wikidata? In line with the wiki philosophy, the work is done collaboratively in an asymmetric but ongoing process. We can all collaborate in the creation and maintenance of the content, but also of the vocabulary, of the properties of different items, and of the taxonomies used to classify the information. We are deciding how to organise existing information about the world, and we are doing it in an open, participatory manner, as an example of the potential of technology. We know that human knowledge evolves cumulatively, and that Western culture is essentially inherited. Our reality is determined, in a sense, through the technological, social, political, and philosophical advances of those who came before us. This means that today’s generations don’t have to discover electricity all over again, for example. We enjoy the fruits of the efforts of our ancestors. But the Internet, for the first time, allows us to be involved in a phenomenon that will mark human history: we are defining and generating a new information ecosystem that will become the foundation for a possible cognitive revolution. And we are lucky to be able to participate, question, and improve it as it evolves. Together, we can participate in a historic project on a par with humanity’s greatest advances. We can create a new Rosetta Stone that can serve as an open, transparent key to unlock the secrets of today’s world, and perhaps as a documentary source for future generations or civilisations. Let us take responsibility for it