Women standing in a picket line reading the newspaper PM.

Cap a una nova ètica informativa

Internet ha suposat un canvi d’escala a tots els nivells que ha afectat la manera com accedim, consumim i ens relacionem amb la informació. En pocs anys, hem passat d’un procés en què la curiositat motivava la cerca cap a un sistema automatitzat que ens suggereix continguts que se suposa que ens agradaran. Alhora, es desdibuixen les fronteres entre mitjà, canal i font, i tots ens creiem emissors i receptors de continguts. Aquest nou paradigma de suposada socialització de la informació es produeix en un escenari hipercentralitzat on els algoritmes d’empreses com Google, Facebook o Twitter canalitzen i influeixen sobre un altíssim percentatge de la informació que consumim. Com ens afecta tot això? Quins en són els riscos i beneficis potencials?

Auctoritas

Internet ha suposat una revolució i un canvi d’escala en la creació, la distribució i l’accés a la informació, i ha modificat l’ecosistema cognitiu a escala mundial.

S’han incrementat exponencialment el nombre i la diversitat de persones amb accés a rebre i emetre informació. Això es pot considerar un fet democratitzador i positiu: el nivell cultural mitjà de la humanitat és molt més alt ara que fa cent anys. Com que el coneixement no és un bé escàs, com més es difongui millor per a tothom. Quan les bases de qualsevol societat milloren tot el sistema millora.

Ara bé, com afecta aquesta massificació la jerarquia informativa? Ara que moltes més persones parlen, com podem discernir qui té autoritat per parlar d’un tema? Com podem definir quines fonts són fiables? Qui determina quines veus esdevenen canòniques, és a dir, com es defineixen els nous models de referència?

En el context actual, el cànon, tradicionalment fixat per una elit institucional, ha mort per donar lloc a un ecosistema de cànons on conflueixen tantes jerarquies com identitats i motivacions es relacionen en cada individu o cada societat. Les institucions que fins ara decidien quins havien de ser els referents en els diversos àmbits del coneixement han perdut poder, ara diversificat entre noves veus.

Traçabilitat

En els darrers anys, la societat ha incrementat progressivament la seva consciència a l’hora de consumir. Els ciutadans volem saber d’on han sortit els productes que adquirim i esperem que es respectin els drets de les persones involucrades en els processos de producció. Així han nascut iniciatives com el comerç just, l’alimentació ecològica, els fons d’inversió responsables o els medicaments no testats en animals.

L’ètica ha exigit traçabilitat als sistemes de producció. Avui, qualsevol producte del supermercat incorpora un número de lot que ens permet, en cas d’incidència, detectar-ne l’origen. En aquest cas, la tecnologia ha servit per millorar la qualitat dels sistemes de producció i de distribució, i també del servei al consumidor.

Però, ha passat el mateix en l’àmbit del consum informatiu? En plena era de l’hipervincle, com és possible que ens passem el dia parlant de notícies falses, de fakes d’Internet? No hauria de ser possible «traçar» les peces d’informació, poder validar les fonts d’on s’han extret les dades, de manera que el consumidor tingués la tranquil·litat que allò que llegeix ha passat per diversos filtres i controls de qualitat i, en cas d’incidència, pogués contactar amb el productor original? No era aquest el rol del periodisme?

Canal

Qui té més força avui? El productor de la informació, la font o el canal de distribució?

Internet va néixer com un projecte obert, que permetia la comunicació descentralitzada i horitzontal entre dos nodes qualssevol de la xarxa. Actualment, grans corporacions com Google o Facebook s’esforcen per concentrar el màxim d’informació i usuaris i retenir-los dins dels seus entorns, i així volen convertir la xarxa en un conjunt de sitges, cada cop més aïllades entre elles.

Aquestes empreses volen ser canal i font alhora. Quan cerquem informació meteorològica a Google, no ens fixem en quina agència ha fet la previsió (Meteocat o Aemet?). Les dades se’ns presenten com si la font fos Google mateix, mentre que la font real cada cop apareix més amagada. Passa el mateix quan busquem informació sobre la borsa, l’estat del trànsit o quan llegim les notícies.

Aquestes plataformes ens demanen atenció contínua i fan tot el possible perquè cada vegada consumim més informació sense haver-ne de sortir. Fins i tot, alguns projectes com Instagram van un pas més enllà i ja no permeten afegir enllaços via URL.

Els mitjans de comunicació també s’han sumat a l’afany centralitzador. Per evitar que els lectors abandonin el seu web, els principals diaris ja no inclouen dins les notícies hipervincles que redirigeixin a fonts externes.

Cal ser conscients d’aquesta situació i combatre el creixent monopoli lluitant perquè Internet continuï sent multicanal i multifont, garantint, promovent i defensant la diversitat a la xarxa. I cal també fer una reflexió sobre quin és i quin ha de ser el rol del quart poder en aquest context.

Emoció i fet cognitiu

Els mitjans de comunicació no només estan tendint a concentrar la informació, sinó que també han iniciat una acarnissada lluita pel clic, perquè veuen com els seus ingressos depenen cada cop més de la publicitat de Google. Això fa que els periodistes s’esforcin cada vegada més a fer titulars pescaclics, que apel·len a l’emoció en lloc de la raó i fan irresistible el clic.

L’emoció per se no és un biaix negatiu al fet cognitiu, ja que la curiositat sempre ha sigut una font de coneixement. El risc apareix quan, per aconseguir clics, molts mitjans tradicionals estan oblidant la seva ètica i el seu llibre d’estil i s’estan apropant perillosament a la manera de fer de la premsa sensacionalista. La popularitat, el nombre de visites, likes, repiulades o similars han provocat una progressiva crisi de l’argumentació, en favor d’un increment de continguts emocionals, cada cop més polaritzats. Els titulars han perdut neutralitat en favor de l’escàndol. La qualitat ha baixat en favor de la redundància.

Women standing in a picket line reading the newspaper PM.
Women standing in a picket line reading the newspaper PM.

Emojis de Facebook

Algoritme i cerca activa

A aquest nou escenari se li suma el fet que hem passat d’un entorn de «cerca» a un entorn de «feed» o canal de continguts. Ara ja no consultem els diaris, sinó que la informació ens arriba a través dels nostres timelines.

Cal ser conscients que aquests canals, tant si són informatius com culturals, no són neutres. Hi ha un algoritme al darrere que filtra, ordena i ens presenta aquelles peces d’informació o coneixement que és probable que ens agradin més segons el nostre historial de comportament.

Un algoritme no és més que un codi dissenyat per una organització. Qui i com el dissenya i amb quines finalitats –comercials o polítiques– és un aspecte que hauria d’ocupar una posició destacada en el debat social. Tres o quatre empreses a escala mundial estan decidint, de manera opaca, quin material consumim en l’àmbit informatiu i cultural. Progressivament van fent que deixem de cercar, tot atrapant-nos en una «bombolla informativa» feta a mida per a nosaltres, o per a totes les persones que compleixen el nostre mateix patró. Ho vam poder veure amb empreses com Cambridge Analytica i les eleccions del 2016 als Estats Units.

Els algoritmes tendeixen cap a la convergència de patrons i intenten, per defecte, simplificar la nostra complexitat. Ens interpreten i ens inclouen en un patró determinat, fet que atempta directament contra la nostra individualitat. Reforcen estímuls que funcionen, i això dificulta que els nostres gustos o interessos evolucionin.

Davant d’aquesta eina tan potent, tenim la responsabilitat de mantenir la curiositat activa, de sortir del patró, d’anar a descobrir coses noves per no acabar «emmarcats» en un perfil social determinat, per petit i segmentat que sigui.

De la mateixa manera que fa anys fèiem un esforç per trobar informació sobre els temes que ens interessaven (música, llibres, etc.), ara cal fer un esforç per escapar-ne. Només així podrem trencar i eixamplar els nostres límits i gustos. Tenim més patrons que mai, podem recórrer més camins, sempre que mantinguem viva la curiositat.

Cap a una ètica informativa global

Els humans sempre hem necessitat filtres per accedir a la informació. Professors, llibres, manuals, mitjans de comunicació, etc., el divulgador és una eina necessària bàsica per poder accedir al coneixement.

Aquesta tasca, avui, és assumida cada cop més per màquines, amb els beneficis i riscos potencials que això comporta. Cal tenir-ho present i actuar en conseqüència. Per això, cal que aquestes tecnologies siguin obertes per defecte, desenvolupades amb programari lliure, per poder detectar i evitar biaixos econòmics o cognitius en el seu disseny.

En un món ideal, un bon algoritme podria esdevenir un «bon divulgador». El bon divulgador tradueix de dalt a baix, adaptant el discurs al nivell del receptor i respectant la font original. Un algoritme podria fer aquesta tasca, però la tecnologia no és neutra. Per això, cal que incorporem l’ètica en la presa de decisions tècniques.

Ara som més conscients que mai que, com a membres d’una societat, som un node d’una xarxa, on fem un paper. L’acció és col·lectiva, però nosaltres, com a individus, en som responsables. Cal continuar defensant una Internet oberta, lliure i descentralitzada. Cal lluitar perquè aquest canvi d’escala, que és Internet, vagi en la direcció correcta. No podem acceptar com a única realitat els productes esbiaixats de grans corporacions. Cal fomentar la responsabilitat individual de la tria i de la descoberta, i la responsabilitat i el poder col·lectiu que tenim com a comunitat d’usuaris. Cal diferenciar entre font i canal, i lluitar perquè no hi hagi un canal únic.

Cal continuar amb l’esforç per conèixer el cànon, però amb la llibertat de sortir-ne. La divergència mostra noves possibilitats fins que estableix nous paradigmes. Defensem-los.

Share your thoughts