L’exposició «Making Africa» convida a reflexionar sobre el poc que coneixem el continent africà i com l’observem històricament des d’un prisma occidental o eurocèntric, fent servir les nostres categories i els nostres codis. Què en sabem, de l’Àfrica? Qui ens en parla? Com i per què ho fa? Per què no en sabem més coses? Com la mirem?

Qüestionem el mapa

Un mapa és una representació simbòlica que destaca relacions entre elements dins d’una superfície o un espai. Durant molts anys el mapa africà va ser descrit i dissenyat sota la influència del colonialisme europeu o occidental. Això va provocar un biaix històric en la manera de veure el continent, en la manera de conèixer una realitat que ens ha estat presentada com a molt llunyana: Europa com a punt de referència que senyala i defineix altres codis, altres categories, altres realitats. L’Àfrica com l’altre, com a quota d’alteritat. Com tot allò que nosaltres no som: com allò que ens ajuda a definir-nos.

Els humans fem servir divisions contradictòries, geogràfiques o conceptuals, segons que ens convingui. Fem servir el concepte Europa per definir el continent humanista per excel·lència, posicionant-nos en el centre del coneixement, amb les conseqüències que això té en el nostre mapa mental respecte a la resta del món. D’altra banda, sovint fem servir el terme Amèrica quan volem dir Estats Units, i creem el subconjunt Amèrica llatina, països àrabs, Àfrica negra o Països Catalans per parlar d’un seguit de països o territoris amb una llengua o cultura compartides. Però, en canvi, no fem servir conceptes com ara «països cristians». Per què? Un altre exemple curiós és l’ús de la paraula Mediterrani, que ha passat de fer-se servir com a centre a utilitzar-se com a frontera. De considerar el Mediterrani com a bressol de civilitzacions, com un tot que uneix tres continents, a fer-lo servir conceptualment per definir una riba, la dels països del sud d’Europa, que es comparen amb els països nòrdics, o fins i tot com una frontera que ens separa d’un altre món, que no és el nostre.

Fins i tot fem servir conceptes asimètrics com Global North i Global South, on casualment Austràlia forma part del nord global i la Xina, del sud. Aquests conceptes, juntament amb d’altres com països en vies de desenvolupament, països emergents o tercer món, només ajuden a jerarquitzar altres realitats, situant-les en una altra categoria, un altre nivell, un altre plànol, on es fa més difícil la interacció d’iguals. Són maneres més o menys afortunades d’evitar dir la paraula inferior.

Dit això, com i quan fem servir el concepte Àfrica? Es pot considerar Àfrica com un tot? És convenient fer servir l’Àfrica com una unitat cultural, geogràfica o econòmica? Si un sintagma és un conjunt de paraules que mantenen una relació de sentit en el moment de la seva pronunciació o escriptura, com a conjunt, l’Àfrica no actua com a tal. Ni com una divisió homogènia ni com una unitat de coneixement. Els diversos grups humans habitants hi tenen diferències culturals, lingüístiques i econòmiques evidents. Un dels punts que sí que comparteixen bona part dels països africans és la seva herència colonialista, com a hereus o víctimes d’un mateix passat. L’Àfrica és un sistema dividit en elements que es relacionen entre si. Per analitzar-lo, cal, doncs, estudiar aquestes relacions i com n’afecten la globalitat, que adquireix un significat més enllà de la suma de les parts.

Repensem, doncs, el mapa. Qüestionem-lo. Si totes les paraules importants són polisèmiques, pensem quin sentit es vol donar quan fem o fan servir el terme Àfrica.

Repensem la història

Com diu l’activista feminista nigeriana Oyèrónkẹ́ Oyěwùmí, l’època moderna es va caracteritzar per un nombre de processos històrics que inclouen la colonització europea de l’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina. Aquest procés va evocar el desenvolupament del capitalisme i la industrialització, així com la creació d’estats nació, l’augment de les disparitats regionals en el sistema mundial i l’estratificació de la població mundial segons la seva raça i el seu gènere, cosa que provocà una hegemonia cultural euroamericana a escala mundial.

Ha estat Occident qui ha definit i explicat la història d’Àfrica, el seu relat, i amb això ha provocat un biaix obvi en la nostra percepció sobre el continent, que s’ha centrat en la visió històrica d’un continent necessitat, més que no pas en les col·laboracions africanes a la història de la humanitat. Queda clar que l’Àfrica pateix un biaix sistèmic: està subrepresentada a nivell de contingut, de participació i de perspectiva. Partim, doncs, d’un apriorisme incorrecte. Hem d’incrementar, doncs, el nombre de veus que parlin de i des de l’Àfrica, així com la seva contextualització dins el discurs global. I cal fer-ho evitant caure en un reconeixement de quota, sense una aproximació paternalista, sinó cercant un interlocutor vàlid, amb una acceptació sincera de l’altre. És per això que fa temps que s’està reclamant un procés de descolonització del coneixement. El 1984 l’escriptor nigerià Chinua Achebe ho va reclamar en una entrevista, amb una frase inclosa a l’exposició: «Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, els relats de caça sempre glorificaran els caçadors».

Però Occident té uns sistemes de gestió social i del coneixement molt definits, i l’acadèmia només accepta l’existència d’altres grups quan aquests s’adapten a la seva manera de fer. Per desgràcia, sovint entenem la multiculturalitat o integració com a col·lectius que s’adapten al nostre cànon.

Com podem fer, doncs, que les institucions africanes puguin contribuir al cànon global sense ser assimilades? El concepte mateix de cànon és encara vigent? Les universitats africanes han de poden parlar de continguts locals, però no són vàlides per parlar de ciència? Donaríem el mateix valor a una publicació científica publicada a Harvard que a la Universitat de Nairobi? Com ens relacionem amb altres formes de coneixement, algunes fins i tot sense tradició escrita? Quins són els punts reals que afavoreixen l’intercanvi epistemològic? Queden, doncs, moltes qüestions per resoldre.

average-number-of-edits-wikipedia

A la Viquipèdia hi ha cent vegades més articles georeferenciats sobre França que sobre tota l’Àfrica. I només un 25% dels continguts sobre l’Àfrica subsahariana s’editen des d’allà.

La doble mirada

En aquesta línia, Oyěwùmí fa unes reflexions molt interessants sobre l’anàlisi de gènere des d’una perspectiva africana, eliminant-ne alguns conceptes preestablerts pel pensament occidental. Per exemple, qüestiona la mateixa dicotomia home-dona, tot relacionant-la amb el rol central de la família nuclear com a espai aïllat dins de la societat europea, on la identitat i el rol de la dona estan predefinits històricament i on la dona lluita per l’alliberament. Oyěwùmí ens aporta aquesta necessària doble mirada, quan ens explica que la nostra realitat no és l’única possible, i tampoc no ho són les nostres categories, i en posa com a exemple els diferents sistemes d’organització social i familiar de diverses comunitats africanes, en què el rol històric de les dones no té res a veure amb la realitat occidental.

Un altre exemple, no africà però que ens serveix per conèixer el món islàmic, és Sirin Adlbi Sibai, investigadora arabista hispanosiriana que estudia els feminismes islàmics i en fa una revisió, tot proposant la construcció i el desenvolupament d’un pensament islàmic descolonial. Sirin Adlbi Sibai ens explica una altra manera de veure l’Islam i en particular les dones, partint de la tesi que el pensament islàmic contemporani també ha estat influït per les formes clàssiques de poder, importades de la modernitat occidental. També denuncia la dificultat del diàleg intercultural, quan des d’Occident assumim les mateixes categories com a universals per intentar entendre una altra cultura, un altre sistema de valors.

En un moment de crisi identitària, Europa necessita l’Àfrica més que mai. Estem en un moment de reafirmació i qüestionament de nosaltres mateixos, però estem reforçant els codis propis negant-ne la resta, construint murs i fronteres que delimitin la nostra identitat, intentant convertir Europa en l’espai segur i la resta, per definició, en un espai no segur. Aquesta percepció de la pròpia fragilitat ha donat peu als populismes que estan a les portes ‒o a dins‒ de diversos parlaments, amb discursos identitaris on es nega i es criminalitza l’altre per ser diferent.

Podem combatre aquest discurs de la por coneixent millor l’altre. Com explica Carlos Bajo en un interessant article en aquest mateix blog, Internet i les xarxes socials estan fent que milers de noves veus africanes reclamin el seu espai d’atenció. Han sorgit centenars de col·lectius que incideixen en accions polítiques i socials per desmantellar l’actual statu quo dels diversos estats africans. Després de segles de silenciar-los, el mínim que podem fer és parar l’orella. Tots podem ampliar la diversitat del nombre de veus que digerim diàriament als nostres timelines, i cercar aquesta necessària doble mirada. L’Àfrica com a mirall que ens interpel·la, ens defineix i ens qüestiona.

Bibliografia

Font: Text publicat originalment al blog del CCCBlab.