Sabadell, capital digital?

Tothom sap que Sabadell és capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general. Però, i al món digital? Som capital també a la xarxa? Si fem una anàlisi ràpida de la presència de Sabadell a internet i la comparem amb la de les altres dues capitals vallesanes –Terrassa i Granollers– ens adonem que Sabadell i Terrassa es troben força igualades i bastant per sobre de Granollers.

Google ens ofereix 31,6 milions de resultats quan hi cerquem Sabadell, una xifra superior als 26,5 de Terrassa o els 14,5 de Granollers, però molt inferior a la xifra de qualsevol capital de província catalana (60-90 milions) i molt lluny de Barcelona, que s’enfila fins als 190 milions de resultats. Totes tres ciutats van registrar el seu domini .cat el març del 2006 i compten des de fa anys amb un portal de dades obertes, amb més o menys informació publicada.

Si ens fixem en la Viquipèdia, l’entrada Sabadell està disponible en 45 idiomes, més que els 42 de Granollers però menys que l’epígraf sobre Terrassa, que actualment està traduït a 59 llengües. Parleu idiomes? Aquí tenim feina! A Instagram, Sabadell i Terrassa es disputen la capitalitat, amb 353.000 fotos amb l’etiqueta Sabadell contra les 357.000 de la ciutat egarenca. Granollers queda despenjada amb 180.000 imatges.

Per tant, podem dir que sortim prou bé a la foto. Però dins d’aquest entramat que anomenem Internet, el concepte de capital queda obsolet. Passem d’un model centralitzat a un de distribuït, en xarxa. Per això, en el món digital, Sabadell ha d’esdevenir, fonamentalment, un node troncal, és a dir, un punt neuràlgic de referència en la connexió d’usuaris i continguts, que faciliti la interacció en l’àmbit econòmic, cultural, social i polític.

A Internet, el que és important és estar ben interconnectat i tenir una participació activa, aportant utilitat a la resta d’usuaris. La capitalitat digital es guanya per meritocràcia. Per arribar a convertir-nos en node troncal, hem de tenir en compte una sèrie d’aspectes. Un dels fonamentals és garantir l’accessibilitat a la xarxa, via infraestructures i alfabetització digital. A Sabadell encara hi ha zones sense bona cobertura, com el barri del Poblenou.

Un altre punt imprescindible és fomentar la participació en tots els nivells i garantint-ne la diversitat. La societat sabadellenca és prou activa a la xarxa? Existeix una colla digital de Sabadell? El teixit associatiu, li treu tot el suc possible? I les empreses? I no ens podem oblidar d’un dels aspectes més importants i potser dels més desconeguts com són els drets digitals de la ciutadania. S’han de poder garantir i defensar els mateixos drets al carrer que a la xarxa.

Sabadell té aptituds per esdevenir un node de referència a Internet, però cal posar-hi fil a l’agulla

Text publicat originalment el 6 d’agost de 2018 al Diari de Sabadell

Huir del fuego para caer en las brasas

Let's not by Aral Balkan (CCBYSA)

traducción y pequeña adaptación de un texto original de Aral Balkan (CCBYSA)

Mariana Mazzucato ha publicado un artículo en la revista MIT Technology Review titulado Let ‘s make private data into a public good.

Mejor no hacerlo.

Si bien las críticas de Mariana sobre el capitalismo de vigilancia son acertadas, su propuesta de remedio queda lejos de ser recomendable.

Continua llegint «Huir del fuego para caer en las brasas»

Entrevista a Nació digital

Àlex Hinojo: «Viquipèdia és una àgora pública i és difícil d’acceptar pels experts»

Entrevista publicada originalment aquí

S’autodefineix en el seu perfil de Twitter com un activista del coneixement lliure i els drets digitals i a la Viquipèdia es diu d’ell que és “director de projectes culturals sabadellenc”. Té algun que altre sobrenom, però respon a Àlex Hinojo (Cerdanyola, 1980) i dirigeix Amical Wikimedia, una organització sense ànim de lucre que promou la Viquipèdia. Va descobrir aquest món fa més d’una dècada, conduït per la seva passió de “devorar” cultura. Ajuda a difondre el coneixement de les institucions de forma “oberta i col·laborativa”, s’explica com un llibre obert i ataca contra tot allò que vol posar límits a Internet. 

– Segons la Viquipèdia, l’edició catalana i valenciana es va fundar el març de 2001. La segona després de l’anglesa.

– Viquipèdia és una síntesis del coneixement existent, els articles no tenen autor, són de tothom i estan fets en base a informació publicada. És tot voluntari. Igual que tots compartim informació a les xarxes socials, el que passa que aquesta només la veuen els nostres seguidors, a la Viquipèdia, no. Ho veu tothom. I si escrius alguna informació esbiaixada, ve algú i te la corregeix.

– Precisament, en la pròpia definició hi diu que les crítiques van centrades en els “prejudicis i inconsistències” i també en la “fiabilitat”.

– La qualitat del projecte depèn del número de voluntaris que hagin passat per l’article i del número de fonts consultades que fan referència.

– Si molts dels articles han d’estar fets en base a informacions publicades, si és falsa o incompleta, acaba repercutint en la qualitat de Viquipèdia. 

– En aquest cas, en l’ article només hi haurà una referència. Els viquipedistes ens preocupem més de la verificabilitat de la informació que no pas de la veracitat. No t’estic dient que sigui cert o fals, sinó d’on ho he tret. Per això, tant me fa si ho diu ABC o Nació Digital. I ho diu clarament en les bases legals, la Viquipèdia no dona cap garantia de validesa. Al contrari, fomenta l’esperit crític.

– Com es controla que no apareguin desqualificacions o errors ja sigui de dates, de noms i d’altres tipus.

– Hi ha un sistema de control de les etiquetes que si algú diu una tonteria es reverteix l’edició immediatament. També hi ha vigilància continua, qualsevol persona pot qüestionar el teu text o afegir informació. Al cap i a la fi, és la col·laboració científica de tota la vida: compartir un coneixement a l’àgora pública, que és Viquipèdia, i si la resta de la comunitat ho accepta, seguirà i sinó caurà. Però és un debat difícil d’acceptar pels experts i encara el tenim quan anem a les universitats.

“Els biaixos són normals. També passava amb les enciclopèdies, Larousse i la Britànica”

– Un dels crítics de l’enciclopèdia virtual va ser, el 2006, Sam Vaknin. La considerava, entre d’altres, anàrquica i  sense reconèixer els vertaders experts.  

– No és una anarquia, perquè es basa en una dicotomia clàssica de l’antropologia: llibertat i seguretat. Tens la llibertat que tothom pot editar amb la seguretat que tot queda enregistrat. Tot. Si es detecta un error, pots recuperar els canvis. Segueix el criteri de l’escepticisme científic: això és cert fins que algú no demostra el contrari. I s’han d’argumentar les publicacions igual que qualsevol altre. Dona igual que siguis un catedràtic, això equilibra l’accés a la informació. El que passa és que l’acadèmia clàssica s’ha guanyat la vida històricament per vendre 50.000 vegades la mateixa informació. I ara ja no, tota aquesta informació és gratuïta i els catedràtics s’han de buscar altres maneres, potser poden fer productes de més qualitat.

– I la informació, especialment la històrica, pot ser tendenciosa.

– Els biaixos existeixen, depèn de la llengua. Per exemple, en francès els víkings estan definits com a invasors i en finès com a herois nacionals. També es pot dir el mateix de la Guerra de les Malvines en castellà i en anglès. O sense anar més lluny, la Guerra dels Segadors en castellà és la “sublevación de Catalunya (1640)”. És una realitat cultural. És normal. També passava amb les enciclopèdies, Larousse i la Britànica definien de forma diferent, pàtria, llibertat, dona i avortament.

– Entre els voluntaris de Viquipèdia no hi ha distincions. 

– El problema és que hi ha un canvi de xoc entre un model institucional jeràrquic i un model institucional distribuït, el que importa és la feina que fas, la implicació i la teva xarxa i no importa el teu càrrec. Aquest nou magma s’està autoorganitzant i posa en qüestió l’altra institució i aquesta ha d’aportar valor i si no ho fa deixa de ser rellevant. Això està passant amb mitjans de comunicació, universitats i centres de coneixement. I si no aporten res, tard o d’hora cauran i això fa mal.

Critica el control que hi ha sobre els usuaris Foto: Albert Hernàndez


– Té dades de les consultes a la pàgina web.

– Entre 15 i 40 milions de pàgines vistes al mes. En castellà són 1.000 milions. 60 milions de visites l’hora. Som unes 1.500 o 2.000 persones editant mensualment. La pega que entre un 15 i 20% són dones, hi ha poca presència femenina. Va començar sent una font amateur, sense cap tipus de pretensió. Ara és la cinquena pàgina més llegida del món. Quan es busca informació d’última hora, els usuaris van al diari, però informació de context van a la Viquipèdia. Aquí tenim un problema.

– Posi’m un exemple.

– El rescat dels nens de Tailàndia. A quin mitja aniràs a buscar informació? Imagina’t que no saps res, ho busques a la Viquipèdia i ja no consultes el diari. És greu. I també és greu que els usuaris ens estem oblidant de llegir. Per les dades que tenim, sabem que no s’acaben llegint l’article sencer. La part superior i un o dos paràgrafs, ja està.

– El passat 4 de juliol Viquipèdia va tancar temporalment contra una directiva europea…

– … És una bogeria el que volen fer. Hi ha dues coses: la taxa de l’enllaç, que és com el cànon que van posar fa uns anys en impressores i cd’s per tot el tema de drets d’autor. Doncs, això és el mateix, però amb els enllaços. Això significa carregar-se l’ecosistema. Si vull entrar un article de Sabadell i poso com a referència dos enllaços de Nació Digital Sabadell, haig de pagar. No té sentit, perquè aporten trànsit, fan pujar el SEO i així és el funcionament d’Internet.

– I l’altre?

– És, tal com l’anomeno, la màquina de la censura. Consisteix que cada cop que pengis un contingut, si passa tots els filtres que no hi hagi drets d’autor, aleshores es publica. Asseguren que és un per un tema de copyright. Depenent del govern que hi hagi, com hem vist recentment, et deixarà penjar o no una cosa o una altra. A més, es crea una base de dades de tota la informació de tothom. El lobby de les majors, editorials i els media va en contra de totes les llibertats. Per què? Qui ho controla? Qui es queda tota aquesta informació? La UE en comptes de fer valdre els seus valors de cultura i llibertat, el que han fet ha estat abaixar-se el pantalons.

– Internet és ingovernable, una selva i ha permès que la gent s’organitzi.

– Partim de la base que seguretat i tecnologia són conceptes relatius. El poble s’està aprofitant d’aquests avenços tecnològics, però a un cost molt alt. El problema és que no és visible. La taca dels drets digitals als drets civils no és visible. Ens comuniquem, compartim fotos i informació. Això vol dir que saben què fem, com pensem, on anem, què consumim i quan. És com el forat de la capa d’ozó quan ens n’adonem, serà massa tard. I tenim indicis com la detenció de Tàmara Carrasco del CDR, quan tanquen un web perquè volen.

Imagina’t que ara ordenen detenir tots els que estan al Telegram del CDR Sabadell. Aquí no ha passat, però a Turquia sí. I ho poden fer, perquè estan bojos, ja ho vam veure l’1-O. No és un tema menor. Ara van tensant la corda i s’està veient amb el tuitaires, els rapers i aniran passant fins on sigui necessari. És un far west que s’ha de regular, perquè hi ha grans companyies actuant sense control i redactant les lleis. Pensa que Facebook té més diners que molts països de la Unió Europea.

– Ara que comenta el CDR. És una clara demostració de la utilitat d’Internet per organitzar-se.

– Però a quin cost? Creus que no estan controlats? Som l’enemic. La ciutadania autoorganitzada no interessa a cap poder. Mai. A nivell institucional, hi ha una part Disney, perquè anunciar un acord d’un ajuntament amb Viquipèdia és cridaner, modern.

– Quin escenari albira d’aquí a deu anys.

– Hi ha un expert sobre Internet, Genís Roca, que diu que igual que la industrialització va comportar la pèrdua de llocs de treball i l’aparició de sindicats per regular els drets dels treballadors, estem en una un escenari molt similar. La transformació digital posarà a prova la ciutadania. Anem cap a un escenari on els drets civils es tensen i si la ciutadania reacciona i s’autoorganitza, perfecte. En cas contrari, sortirem perdent. 

Cap a una nova ètica informativa

Women standing in a picket line reading the newspaper PM.

Internet ha suposat un canvi d’escala a tots els nivells que ha afectat la manera com accedim, consumim i ens relacionem amb la informació. En pocs anys, hem passat d’un procés en què la curiositat motivava la cerca cap a un sistema automatitzat que ens suggereix continguts que se suposa que ens agradaran. Alhora, es desdibuixen les fronteres entre mitjà, canal i font, i tots ens creiem emissors i receptors de continguts. Aquest nou paradigma de suposada socialització de la informació es produeix en un escenari hipercentralitzat on els algoritmes d’empreses com Google, Facebook o Twitter canalitzen i influeixen sobre un altíssim percentatge de la informació que consumim. Com ens afecta tot això? Quins en són els riscos i beneficis potencials?

 

Continua llegint «Cap a una nova ètica informativa»